La precarietat laboral i la politització dels joves
Quan es parla de “la generació més preparada de la història” sovint s’amaga que és també la més precària des de la postguerra. Un 32,8% dels joves (un 35,4% de les dones) de menys de 25 anys estan desocupats, i dels que treballen la meitat ho fan per un sou al voltant dels 1.000 euros al mes. El sou brut anual mitjà dels joves de menys de 25 anys era a finals del 2017 d’11.472 euros, quan el 2004 era d'11.881 euros. El retrocés és lacerant tenint en compte l’encariment de la vida i un atur avui molt més elevat. Sense l’ajuda dels pares els joves de menys de 25 anys serien pobres de solemnitat o treballadors pobres. Estudiar, treballar i emancipar-se és una quimera. Les dades milloren per als treballadors entre 25 i 34 anys: el salari mitjà és de 18.505 euros, un 12% més que el 2004, però llavors amb un atur sensiblement més baix, fet que, juntament amb l’encariment de béns bàsics com ara l’habitatge i la inflació, pràcticament anul·la aquest augment (Idescat, INE). Així que, onze anys després del crac del 2008, la majoria de joves de menys de 35 anys flirtegen amb la precarietat o són precaris (una situació agreujada en les dones, que pateixen també la bretxa salarial de gènere). És un problema social enorme que té moltes derivades directes, com ara l’endarreriment de l’emancipació i de l’edat en què les dones tenen el primer fill, depressions per falta d’un horitzó vital, pobresa i un llarg etcètera.
Sorprenentment, tot i que la feina es troba sempre al capdavant de les preocupacions dels joves en les enquestes del CIS, costa articular demandes, i sovint els joves acaben sent víctimes del paternalisme més frívol. Sense a anar més lluny, Felipe González, que ja manava al PSOE quan tenia 32 anys (des del 1974 a Suresnes), va afirmar, tot criticant les negociacions entre el PSOE, Podem i ERC, que ell, com els joves, no “se sentia representat” per aquests polítics. González agafant la pancarta del “no ens representen” és potser la mostra més grotesca d’una generació (els nascuts entre el 1940 i el 1960) de polítics, intel·lectuals i empresaris que han copat el poder des de ben joves i que no semblen empatitzar amb la precarietat dels joves actuals.
La invisibilització del problema, però, s’origina també en els mateixos joves. El “no ens representen” o “som el 99%”, els de sota contra els de dalt, etc., són lemes antioligàrquics que han copsat l’essència de la injustícia del capitalisme actual, però que després no han concretat la denúncia de la precarietat laboral juvenil. A les places del 15-M es parlava poc de treball.
Per desacreditar la mobilització dels joves molts han rescatat Pasolini quan deia, durant les protestes del Maig del 68, que simpatitzava més amb els policies que eren fills de pobres que amb els estudiants fills de classes benestants. I sí, avui la majoria dels joves que es mobilitzen són de classes mitjanes (en molts casos pauperitzades) però, a diferència dels joves del Maig del 68, estan o estaran exposats a la precarietat laboral. A més a més, el capitalisme tardà ha anat substituint la classe treballadora tradicional per masses de treballadors precaris cada cop més atomitzats i alienats, desproveïts del teixit cívic que cal per resistir l’avanç de la precarització.
No obstant això, els joves estan molt més polititzats avui que fa 15 anys (CIS, 2019). No representen, ni per ascendència ni per identitat, la imatge glorificada del proletari del segle XX, però tenen un capital intel·lectual i social que els empeny a voler participar de la política per lluitar per un món més just. A més a més, cobren molt menys i estan més desprotegits que un obrer industrial que gaudeixi dels convenis col·lectius, necessaris i cada cop més escassos. Tot i així, costa parlar de treball, sembla que no sigui honrós parlar de salaris quan un no porta un mono blau. És com si la subsistència lligada a un treball digne estigués renyida amb l’apel·lació al bé moral superior d’una societat més democràtica i igualitària, quan el primer és, en gran mesura, la base per aconseguir el segon. Sembla que els joves siguin aliens a una realitat material de la qual són víctimes, atrapats pel llenguatge líquid de la flexibilitat, la creativitat, el coneixement, etc. que invita a l’optimisme i a la realització personal, mentre en realitat reforça relacions laborals més verticals i explotadores disfressades d’horitzontalitat –és a dir, gent treballant 10 hores diàries per quatre duros, i sota la figura de “treballadors per compte propi” per negar-los la protecció d’un contracte d’assalariat.
Cal despullar la precarietat laboral de tota la parafernàlia de flexibilitat, creativitat i horitzontalitat i canalitzar la polititizació dels joves cap a l’exigència d’un treball digne. Una lluita per evitar que la contingència existencial i la consegüent reducció d’opcions vitals continuï marcant la vida dels joves en aquest capitalisme cada cop més oligàrquic.
