Olof Palme: l’assassinat de la convicció socialdemòcrata

Olof Palme era un polític singular. Fill de la burgesia capitalina d'Estocolm, viatjà en la seva joventut descobrint la cruesa de la injustícia social tant al Tercer com al Primer Món, fet que marcarà profundament el seu desenvolupament personal, que acabarà lligat a la socialdemocràcia. Palme era un home cultivat i mai va tenir problemes per defensar amb convicció, en qualsevol context, els ideals socialdemòcrates des d'una honestedat intel·lectual que feia accessible a tothom gràcies a la seva facilitat de paraula.

Palme és recordat al món pel seu compromís amb els drets humans, la pau, la justícia social i la democràcia en plena Guerra Freda, però Palme també va ser un dedicat gestor. Va ocupar diferents carteres ministerials en els governs de Tage Erlander i va participar directament de les grans reformes dels anys 60, que van constituir, sempre des de la justícia social sostinguda per la racionalitat modernitzadora, l'actual estat del benestar suec. Palme sabia de primera mà, abans de ser primer ministre l'any 1969, que l'altament institucionalitzada maquinària de l'estat del benestar no era producte d'un suposat "gen nòrdic", sinó de la racionalització democràtica de la lluita de classes representada en les negociacions entre les potents confederacions sindicals i la classe capitalista sueca, amb el govern socialdemòcrata marcant el pas.

Ja com a primer ministre, Palme va aconseguir la difícil coexistència d'un discurs que apuntava a un horitzó igualitari lligat a un aprofundiment democràtic –això que ara en diem empoderament– amb la seva aplicació pràctica en les polítiques públiques. Aquesta coherència entre teoria i pràctica va aconseguir, per una banda, que la maquinària institucional de l'estat del benestar no perdés mai l'esperit igualitari i democràtic. S'evitava així que es convertís en un simple aparell burocràtic de transacció d'ajudes. I va permetre, per una altra, donar continuïtat a un projecte polític que s'estava desenvolupant des de la postguerra.

El seu tercer mandat, iniciat l'any 1982 després de 6 anys a l'oposició, va acabar abruptament el 1986 amb el seu assassinat. Va ser, doncs, un mandat contemporani al gir conservador liderat per Thatcher i Reagan, que van engegar el desmantellament progressiu dels fonaments de l'estat del benestar mentre el capital financer s'internacionalitzava i l'economia productiva perdia pes. Com a conseqüència de tot això, la desigualtat va créixer i les institucions democràtiques i de la societat civil organitzada van anar perdent poder. Aquesta fórmula es va anar imitant amb diferents intensitats arreu d'Occident, fins i tot en països amb governs socialistes (la "reconversió industrial" de Felipe González a Espanya, el gir cap a la dreta del segon mandat de Mitterrand a França), i va servir com a guia per als estadis finals de la construcció de la UE, que va culminar amb el Tractat de Maastricht l'any 1992.

A diferència de molts dels seus col·legues europeus, Palme es va negar a doblegar-se davant del dogma neoliberal i va continuar defensant la necessària continuïtat del projecte socialdemòcrata basat en la redistribució, cosa que el va enemistar encara més amb una classe capitalista sueca que sempre el va veure com un traïdor a les seves arrels burgeses.

La seva tràgica mort sovint amaga que a Suècia era estimat per molts i profundament odiat per altres. La polarització que generava la seva figura deixa entreveure que, darrere del cèlebre consens suec al voltant de l'estat del benestar, s'hi amagava el profund ressentiment de bona part de la classes altes cap a un projecte que sempre van veure com a contrari als seus interessos.

Palme, per edat, carisma i experiència, era una figura que encara tenia recorregut i que representava la continuïtat del llegat de l'estat del benestar actualitzat als seus temps. Algú que representava i defensava una alternativa real al llavors creixent model neoliberal, que no parava de dir que no hi havia alternativa.

La resolució de l'assassinat amb la culpabilitat de Stig Engström, un vell conegut de la investigació de simpaties ultradretanes i amb llicència d'armes que ha passat de testimoni a culpable, és la culminació d'un nyap policial que va començar la mateixa nit de l'assassinat. Un desenllaç que deixa sense resposta molts dels interrogants de la investigació criminal, i que deixa encara més en l'aire el significat històric d'un magnicidi que, més enllà de teories conspiratives, és el de la mort d'un símbol que representava els ideals socialdemòcrates en un moment de canvi hegemònic. Des de llavors fins avui, cap líder ni partit socialdemòcrata a Suècia ni a Europa ha tingut el pes ni la voluntat política per recollir aquesta bandera.