Podem: adversari o aliat del procés?

En unes declaracions recents, el dirigent d’ERC Gabriel Rufián va advertir que el “principal adversari del procés és Podem, no CDC”. I que eren els republicans qui, en realitat, “sí que podien”. En la qüestió nacional, sens dubte, el partit lila ha rebut de totes bandes. En els platós televisius, la gent del PP i C’s sol acusar els seus dirigents de ser “amics d’ETA” i “proseparatistes” que volen “trencar Espanya”. Des del PSOE els han retret també frustrar un acord d’investidura per anteposar la qüestió nacional -amb l’exigència del referèndum- a la social. En canvi, a casa nostra les invectives van en sentit contrari. Entre altres perles, s’ha acusat Pablo Iglesias de “criptoespanyol” o “anticatalà”. És més, el coordinador de CDC, Josep Rull, va retratar els podemites com un “cavall de Troia” del procés. Des de la seva aparició, el nacionalisme conservador -espanyol i català- ha coincidit a veure’l com un dels seus principals adversaris a batre. La novetat és que ara s’hi sumi un dirigent de l’esquerra independentista.

En realitat, aquesta forma de veure les coses no és nova. Se sosté en una sèrie d’arguments recurrents. Un és que l’Estat és irreformable i no es pot esperar res de bo dels espanyols. En certes ocasions, es vincula la cultura espanyola a una essència intrínsecament autoritària. Hi ha un to de superioritat nacional en aquesta actitud. Una altra és concebre la reivindicació del referèndum com una pantalla ja superada del procés. I qui diu el contrari, enganya. Per acabar, resulta estesa la creença de l’autosuficiència. Que la independència es pot assolir sense necessitat d’aliances fortes a la resta de l’Estat.

Aquests arguments, no obstant, mostren certa inconsistència. En primer lloc, és falsa la idea que “a Espanya no es pot moure res”. Hi estan passant coses inimaginables fa un temps. En el terreny cultural, el marc mental provinent de la Transició s’ha esquerdat. Hi han contribuït dues de les més grans mobilitzacions de la història. La del sobiranisme català que surt al carrer amb les retallades de l’Estatut. I la del 15-M que ocupa les principals places de tot l’Estat. Tot i que el nacionalisme conservador intenta desvincular-les, són dues expressions del mateix mar de fons. D’una mateixa crisi de règim. Les dues succeeixen durant el 2011. Una amb epicentre a Catalunya i l’altra a Madrid. En el camp electoral, aquest sotrac trenca molts guions que semblaven preconcebuts. Per començar, a Barcelona, on una activista de la PAH esdevé alcaldessa. O a les eleccions catalanes, quan l’independentisme conquista el poder. Als comicis generals, no obstant, també hi arriba l’ona expansiva. El bipartidisme autoperpetuat durant les últimes tres dècades queda tocat. Quasi enfonsat. Per primer cop apareix un espai contrahegemònic amb possibilitats de guanyar i els dos partits principals tot just superen el 50% dels vots.

Aquesta nova correlació de forces convida a un cert optimisme. A l’Espanya vella, uniforme, caciquil i poruga de sempre se n’hi enfronta una de nova i més jove, laïcista, indignada i plurinacional. En el debat públic, s’obre pas una altra manera de tractar la qüestió territorial. Es catalanitza la política espanyola. Un bon exemple és la centralitat del referèndum. Ha deixat de ser un tabú polític. No es poden menysprear, en aquest sentit, els set milions d’electors que opten per formacions que l’inclouen en el seu programa. Tampoc resulten irrellevants les expectatives assenyalades en les enquestes recents. Una possible coalició de Podem i IU -segons elles- podria disputar el poder al PP i fer el sorpasso al PSOE.

El procés sobiranista català no té per què supeditar-se o esperar l’avenç d’aquest cicle de canvi. Val més, això sí, que s’hi coordini. En bona mesura, el seu èxit en depèn. Van a ritmes diferents però els taulers en què es mouen -estatal i nacional- estan encara interconnectats. N’hi ha alguns que, per contra, creuen que la independència s’aconseguirà amb un acte sobtat i fulminant. I, bàsicament, quan els catalans ho desitgin. La realpolitik malauradament obeeix a altres regles. I el desig no ho és tot. Perquè la independència sigui una opció viable calen, per començar, amplis suports interns que ara manquen. I una voluntat ferma d’anar fins al final que aparentment sols la CUP i una part d’ERC estan disposats a assumir. Tanmateix, en els processos d’alliberament nacional la simple acumulació de forces en clau interna mai és suficient. Els suports externs són indispensables. En el cas català, sens dubte, els de la resta d’Europa. Encara més, però, els de la resta de l’Estat. I no només de bascos, gallecs, andalusos o valencians. També dels madrilenys. De molts d’aquells que se senten orgullosos del Madrid mestís, popular i antifeixista del “ No pasarán ”. De la ciutat del 14 d’abril, del 15-M i de l’orgull gai.

Amb simples declaracions de desconnexió, difícilment es produirà un capgirament de la situació. Serà clau el que passi a la resta de l’Estat. I, en especial, a les properes eleccions generals. Naturalment, aquesta reflexió també és vàlida en sentit invers. Que s’enfonsi el règim del 78 sense l’impuls rupturista del procés sobiranista català resulta poc probable. Els dos projectes de ruptura estan condemnats a donar-se suport mutu més del que segurament molts s’imaginen. Del que les elits espanyoles o catalanes voldrien. I menys des del processisme gatopardià. Existeix, sens dubte, una hegemonia política alternativa. A Barcelona, per exemple, hem estès la mà a la CUP i a ERC per teixir un govern de canvi compromès amb els drets nacionals. Una proposta en clau de radicalitat democràtica i ben situada en termes d’aliances dins i fora del país.

L’actual crisi del règim obre un horitzó d’oportunitats per aconseguir la seva superació. Ja sigui amb la independència de Catalunya o amb un nou encaix federal o confederal. Per aconseguir-ho no hauria de descartar-se tan alegrement la possible aliança entre forces rupturistes catalanes i de la resta de l’Estat. Una entesa que haurà de passar, com a Escòcia, per treure les urnes al carrer. Aquesta possibilitat pot semblar llunyana però ha deixat de ser utòpica. Això sí, cal fer una advertència clara als companys espanyols. Aquest escenari no pot ser una simple reedició del Pacte de Sant Sebastià del 1930 entre les forces republicanes d’un costat i l’altre. No estem en el mateix moment històric. Han succeït massa coses. La independència pot no produir-se, però hauran d’assumir una premissa inqüestionable: que hauran de ser els catalans i catalanes qui ho decideixin; que les urnes són les que han de manar. Quaranta-dos anys després de la Revolució dels Clavells, ha de continuar tan vigent com aquell dia que “ o povo é quem mais ordena ”.