L’advertiment del ‘Sense ficció’
El Sense ficció d’aquest dimarts, Amenaça totalitària, centrat en els moviments d’extrema dreta europeus, és d’aquells treballs periodístics que més enllà de l’interès informatiu haurien de servir per posar-nos en alerta com a societat. El reportatge, d’Albert Elfa i Ricard Belis, posava el focus especialment en l’apogeu del feixisme a Espanya, Itàlia i Suècia.
L’inici era terrorífic: ens descobrien un lloc que sembla increïble que existeixi. Podria ser l’epicentre d’un thriller inquietant o un bestseller. És la cartoixa de Trisulti, un monestir del segleXIII a prop de Roma que s’ha convertit en el temple de l’extrema dreta a Europa. La seu del populisme, creada per Steve Bannon. Una mena d’universitat que servirà de caldo de cultiu ideològic i religiós a tots els partits d’ultradreta. Entrevistaven el seu director, Benjamin Harnwell. Era l’esquer que et deixava clavat davant la pantalla.
El reportatge anava alternant dues línies narratives contrastades: d’una banda, els especialistes en moviments d’extrema dreta i, de l’altra, els representants i integrants d’aquests grups. Aquest recurs no pretenia equilibrar el discurs, sinó que era útil per exemplificar i demostrar tot allò que anaven exposant els experts. Les declaracions d’uns simpatitzants de Vox a Terrassa eren alarmants. Un parlava de la possibilitat que se li escapés una bufetada a la dona defensant-se d’una manera tan barroera com inculta. Un altre expressava les seves conviccions: “Neteja ideològica! Neteja ideològica a totes les autonomies i als mitjos de comunicació! No estic a favor ni en contra de la democràcia. Vull ordre!” A continuació, els especialistes ens alertaven d’un fet important: l’error històric de pensar que tot plegat són quatre ignorants. És en aquest sentit que el Sense ficció servia d’advertiment i mostrava les estructures i els engranatges que els han permès començar a fer-se forts a Europa i organitzar-se. El grafisme dels rètols, amb vidres trencats, tenia connotacions històriques i simbòliques. El lleu crepitar de cada rètol potenciava aquest efecte d’esquerda que ens acosta a la trencadissa final. El reportatge va exemplificar com s’estén perillosament com una taca d’oli i va saber explicar les reflexions socials, polítiques i filosòfiques i les estratègies que utilitza per créixer.
L’únic però del reportatge és que estava construït exclusivament a partir de veus masculines. Els experts només eren homes. Només en un sol cas es va donar veu a una periodista de manera breu. Sap greu aquest biaix, sobretot tenint en compte el que suposa l’extrema dreta i el feixisme per a les dones, i l’ús del concepte de dona i de família que fan, a part de la seva obcecació contra el feminisme. Segur que arreu d’Europa hi deu haver alguna dona que té coses a dir sobre aquest tema. Sens dubte, cal estar alerta davant aquesta amenaça totalitària, però també davant aquests detalls, seqüeles dels vells totalitarismes.
