L’Àfrica pot ser autosuficient en menjar?

L’Àfrica és un continent immens a qui el mapamundi no fa justícia: sembla que Groenlàndia sigui de la mateixa mida que l’Àfrica, però la veritat és que l’Àfrica és catorze vegades més gran! Llàstima que, tot i l’avantatge que li va suposar ser el lloc de naixement de l’ Homo sapiens, aquest continent sigui tremendament pobre. Harari, l’autor de Sàpiens, ho justifica pel fet que no hi havia gaires plantes ni animals susceptibles de ser domesticats.

Però no és l’únic factor. Un altre és que tampoc es troben planícies amb precipitacions regulars que permetin cultius de cereals, ni grans rius navegables, font de comerç entre regions. Tampoc hi ha ajudat que les potències estrangeres -atretes primer pel tràfic de persones i més tard pels minerals i el petroli- hagin marcat les fronteres artificialment sense tenir gens en compte la diversitat cultural, cosa que ha cronificat els conflictes. Per acabar, un altre factor clau han sigut les malalties de gran virulència, com la malària i la febre groga, que s’estenen fàcilment per la falta d’infraestructures sanitàries.

Pel que fa als aliments, l’Àfrica és extremadament vulnerable: el 70% dels països no són autosuficients. I això malgrat que, en molts països, l’agricultura ocupa dos terços de la població activa. El continent té un 65% de la terra cultivable, que podria entrar en producció en un futur i ser capaç d’alimentar els 9.000 milions de persones que serem el 2050. De fet, és necessari si l’Àfrica vol ser autosuficient, i encara més si -com prediu l’ONU- aquest continent només tindrà un 10% menys de població que l’Àsia el 2100, amb Nigèria com a tercer país més poblat del món.

El continent pot arribar a ser autosuficient si resol algunes qüestions. Primera i més important: en molts països no hi ha propietat ni seguretat jurídica, cosa que desincentiva la població a produir més menjar del que necessita per alimentar la seva família. També hi ha un problema d’accés a finançament; els pagesos necessiten invertir en llavors i fertilitzants abans de recollir-ne els resultats. Per acabar, hi ha una manca d’infraestructures i coneixements tècnics que si hi fossin haurien de permetre augmentar les produccions per hectàrea de la majoria de cultius, ara al 30% del seu potencial rendiment. Tot això també és important si esteu pensant a fer una donació a una ONG; jo donaria preferència a les que destinen els calés a ensenyar a cultivar més que no pas a les que reparteixen aliments.