10/8: Defecte de fons
La decisió de la justícia belga de no tramitar l’euroordre contra Lluís Puig és una càrrega de profunditat contra la justícia espanyola. Va d’això. La resolució belga no jutja el que va fer o el que va deixar de fer Lluís Puig. Ni hi entra. El que diu és que la justícia espanyola ha fet les coses malament. I és tan contundent, que hi ha qui ha considerat que calia amagar-ho. D’una banda, parlant-ne ben poc: imaginem la mida dels titulars si la resolució hagués anat en direcció contrària. De l’altra, presentant-ho com si fos només la constatació d’un defecte de forma, menor, un error ingenu fàcil de corregir, sense entrar en el fons de la qüestió. I tant que entra en el fons de la qüestió! Perquè aquesta és la qüestió de fons! El defecte de forma és l’expressió d’un defecte de fons. La justícia espanyola va recargolar la seva resposta al Procés, saltant-se les seves pròpies normes, atribuint a uns tribunals competències que no tenen, violant les formes -com diu la justícia belga- perquè era el que li calia per complir l’objectiu marcat d’avançada: castigar, escarmentar i empresonar els líders del Primer d’Octubre. Els defectes de forma no són ni un error ni un descuit. Són la traducció del gran defecte, de la gran injustícia de fons.
