ART
Misc25/02/2019

“Només puc estar agraït per la censura de la meva obra a Arco”

Santiago Sierra exposa a Madrid la peça dels presos polítics un any després de la polèmica

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

MadridEl Museu Zapadores està ubicat en unes antigues casernes de sapadors ferroviaris als afores de Madrid, a Fuencarral. Pel caràcter popular i viscut dels seus espais, i sobretot per la coincidència amb el judici als líders independentistes, és encara més impactant veure-hi penjada l’obra dels presos polítics de Santiago Sierra, que inclou els retrats pixelats d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Un any després de ser censurada a la fira Arco, el propietari de Presos polítics a l’Espanya contemporània, el soci de Mediapro Tatxo Benet, torna a exposar l’obra a Madrid coincidint amb la nova edició de la fira, que arrenca demà i que inclou l’exposició dins les seves activitats paral·leles. Ahir l’artista la va presentar als mitjans amb una barreja de gratitud i ironia i va culminar el seu discurs expressant el seu “màxim agraïment a Ifema i els meus detractors” perquè els considera “uns grans promotors” de la seva feina. Abans havia donat les gràcies, entre d’altres, a l’artista Pere Llobera, l’únic que va retirar la seva obra de la fira arran de la censura; i a entitats com Òmnium Cultural, el Museu de Lleida i el Grup de Suport a Valtònyc.

Tatxo Benet no va assistir a la presentació, però sí que és present a l’exposició amb un text on reivindica el poder de l’art per fer “reaccionar” el públic i perquè es faci “moltes preguntes”. Tot i que estava anunciat al catàleg d’Arco, Sierra va dir ahir que no exposarà a l’estand d’on va ser retirada l’obra, el de la galerista Helga d’Alvear, a qui va donar les gràcies perquè “va fer el que va poder”. Però sí que ho farà al de la galeria Prometeogallery di Ida Pisani. En tot cas, Sierra no va voler avançar la temàtica de la peça: “Sobre el contingut de les meves peces callo com un puta abans d’inaugurar”. La censura no va significar que trenqués la seva relació amb Helga de Alvear, i hi exposarà els seus últims treballs al maig.

Cargando
No hay anuncios

Santiago Sierra sempre posa el dit a la nafra, malgrat tot: “Les coses ara estan molt pitjor, han canviat les regles del joc. Quan era jove treballava amb més llibertat. No només és per la censura, sinó per la correcció política que tothom ha de seguir”, afirma. “Tot el que no aplaudeixi les virtuts del poder és considerat polèmic -subratlla-, així que tots els temes que m’interessen ho són. Quan passa un cas com el de l’obra dels presos polítics només puc estar agraït. Si el meu objectiu era fer pública una situació, ho he aconseguit amb escreix. Se n’han assabentat fins i tot a Buenos Aires”.

Un futura actualització de l’obra

Santiago Sierra va enviar “una abraçada” a la setantena de presos recollits en la seva peça, i assegura que fa seguiment dels casos: “Tenim testimonis de molts d’ells, tenim hores i hores d’enregistraments de persones afectades. La meva idea és reprendre el tema d’aquí cinc anys i treure tots els documents que he anat recopilant. Ara seria bo que em dediqués a una altra cosa”, explica. De fet, Presos polítics a l’Espanya contemporània va ser un treball fet amb la col·laboració de diferents entitats: “El meu estudi es va convertir en un centre d’investigació. Treballàvem sobretot amb informació obtinguda de mitjans alternatius”, diu Sierra.

Cargando
No hay anuncios

Com va recordar el conservador de la col·lecció d’art censurat de Tatxo Benet, Benito Padilla, en l’últim any s’han fet prop de 60 exposicions de l’obra, en diferents formats. A més de l’original, van sorgir nombroses iniciatives espontànies per exposar la publicació que conté les mateixes fotografies i altres muntatges de les imatges amb diferents suports. Per això, quan Padilla va explicar que prop de 200.000 persones han vist Presos polítics a l’Espanya contemporània durant aquests mesos i que Sierra és l’artista contemporani amb més exposicions de l’any, ell va fer broma dient que aquesta obra l’ha convertit durant aquests mesos en una “estrella de rock”.