L’aïllament inesperat
Aquests dies de nervis per l’epidèmia de coronavirus, molts ens preguntem com transformarà els nostres hàbits a mitjà i llarg termini. ¿I com afectarà això el Mediterrani, l’àrea més densament habitada del planeta? L’epidèmia fa patir perquè no ens sabíem tan vulnerables. Hem de prendre mesures extraordinàries per protegir la gent gran, i fan esfereir els testimonis dels hospitals italians, que, en un gir inèdit des del temps de les grans guerres, han de prendre decisions horribles per salvar els uns o els altres. Han deixat de fer riure les representacions estrambòtiques del virus en forma de pilota peluda i comencem a preguntar-nos si podrem continuar fent allò que havíem fet sempre.
Però del que sobretot ens hem adonat és que vivim molt a prop els uns dels altres, que som éssers extremadament socials i que la perspectiva de viure aïllats, si bé és tècnicament viable, és completament indesitjable. Jo podria deixar d’anar de vacances, estalviar en roba, viatjar menys o seguir una dieta frugal, però no sé si resistiré tancar-me a casa durant molts mesos. Naturalment, com que les autoritats ho recomanen, ho faré per responsabilitat, però m’angoixa situar-m’hi. Em calmen les abraçades, les passejades, els vermuts o els trajectes a la feina, distreta als vagons de metro i enfilant paraules mentre camino. Penso millor amb un llapis a la mà i fent gargots sobre una taula entre moltes persones que tancada en una habitació. O, dit d’una altra manera, valoro la soledat als vespres, quan tothom dorm i jo em concentro, perquè sé que l’endemà em tornaré a deixar portar pel bullici.
L’any 1854, mentre Barcelona planificava l’enderroc de les muralles, a Londres un metge del Soho, Sir John Snow, investigava sobre l’origen del còlera. Malgrat la creença estesa que el còlera s’estenia per gasos fètids incontrolables i aigües impures, els miasmes, ell va tenir la paciència de cartografiar amb precisió els domicilis dels malalts de còlera i la seva proximitat als pous d’aigua per beure. El mètode li va permetre deduir que l’aigua estava contaminada per residus fecals i que, per tant, amb coneixement es podria combatre l’epidèmia. El seu descobriment va marcar les pautes de l’higienisme i va obrir vies de sanejament a les ciutats modernes, que des de llavors s’han dissenyat per separar les aigües brutes i depurar-les abans de reenviar-les al mar. L’alternativa d’abandonar la ciutat i aïllar-se al camp deixava de tenir sentit, i la potència dels sabers col·lectius combinats va desenvolupar tota una ciència urbana. Científics i enginyers es van conjurar per erradicar el còlera i, cent seixanta anys més tard, podem afirmar que a moltes latituds això s’ha aconseguit. Fer ciutat no és comprar i vendre, sinó afrontar reptes col·lectius amb la col·lisió de sabers nous.
No crec que el futur passi per fer teletreball i aïllar-se dels altres tancant fronteres, prohibint les migracions i restringint la mobilitat d’un continent a l’altre. El temps ho dirà, però mentrestant, com cada any, em deixo sorprendre pel mes de març. Els vespres de març són els millors de l’any perquè els dies s’allarguen i el sol mandreja pels balcons, penetra pels menjadors i escalfa els cossos vora la finestra. Es veuen més els relleus de les façanes, augmenten els contrastos entre el sol i les ombres, i brillen les teulades. Són petits luxes mundans que s’esvaeixen cada any amb l’hivern però que retornen per uns dies, abans de la calor intensa. És quan gaudim més del clima, de Beirut a Barcelona, i això ens recorda que vivim al voltant d’un gran mar compartit: “al-bahr al-abyiad al-muttauasit”, el gran mar central, com l’anomenen els àrabs. El Mediterrani és l’àmbit més poblat del món, i té un paisatge conformat per una llarguíssima història d’assentaments humans.
La por no ens ha de fer perdre el que ens ha costat tants anys de construir. El repte no és saber com viurem en el futur, sinó com ho farem junts i com sobreviurem col·lectivament a la intempèrie i als canvis inesperats. De moment, el que ens recorda la història urbana és que la concentració és desafiament i alhora oportunitat, perquè si tots actuem amb responsabilitat, podem alleujar la pressió als metges i protegir els que, a contrarellotge, estudien els mecanismes del virus per combatre’n els efectes i l’expansió. També comencem a entreveure que els temples de la salut, que són els hospitals, i els espais per a la recerca i la producció científica, són actius imprescindibles per a la viabilitat de la vida col·lectiva. Com deia Esther Tusquets a la seva filla Milena, també això passarà, però canviarà profundament les nostres prioritats.