L’aixecada de catifes de les nostres vides

BarcelonaEn els últims temps, coincidint amb l’agonia del mandat de Bartomeu, molts culers afirmen que se senten distanciats del Barça i del futbol, que no miren partits ni segueixen l’actualitat del club.

És un fenomen incomprensible. El Barça viu anys excepcionals pel fet de ser els últims de Messi, el millor de sempre, l’home de qui parlarem i recordarem la resta de la nostra vida.

I de sobte arriba Koeman, sacseja el vestidor, fa espai, explota De Jong, irromp Pedri i tornem a divertir-nos veient futbol, per més que guanyar hagi deixat de ser una rutina.

Si a això s’hi afegeix el folklore grotesc i la competició descarnada que comporten unes eleccions, molt pocs espectacles al món poden estar a l’altura del que ofereix el Barça 2020-21. Perquè si al recuperat espectacle futbolístic i al fervor religiós amb Messi hi afegim la passió política, el còctel es desborda. Crèiem que la cosa ja no podia anar a millor.

Fins que va arribar Tusquets. L’antic directiu de Núñez, el veterà financer, el candidat fracassat a la Cambra de Comerç en representació de l’establishment i l’autor de la falaç frase “as soon as possible”, ha continuat amb èxit l’encomiable tasca portada a terme per Bartomeu en les seves últimes setmanes, centrada en retardar al màxim l’entrada d’una nova junta al club.

Casualment, tots dos provenen del mateix corrent barcelonista (són hereus de Núñez tot i pertànyer a diferents generacions) i formen part del mateix entorn de poder barceloní.

Fruit de tot plegat, la curiositat se’ns ha disparat. Què dimonis es guanya amb unes setmanes més sense canvi de president? Què amaguen? Per saber-ho, caldrà esperar. Mirant enrere, mai com el 2003 el soci havia esperat amb tanta il·lusió un canvi de poder per assistir a l’espectacle de l’aixecada de catifes, de l’exposició dels horrors i malifetes de la junta anterior. Aleshores, el 2003, Laporta va decebre els seus votants: ni Gaspart ni Núñez van veure cap secret exposat a la llum. Probablement ara, el 2021, encara tenim més ganes de descobrir els misteris de la junta sortint i d’entendre el segrest institucional dels últims mesos.

L’any ja era apassionant i ara ha guanyat un últim al·licient: som davant l’aixecada de catifes de les nostres vides. Amb permís, esclar, dels candidats.