Així guanya el Madrid
BarcelonaEl Reial Madrid ho ha tornat a fer. És especialista en fer equilibris de funambulista i ho ha tornat a fer. L’Atlètic de Madrid, que venia de set victòries consecutives i que només havia encaixat dos gols en els deu partits que havia jugat a la Lliga, va claudicar a Valdebebas contra un equip que donàvem per mort fa només dues setmanes, quan la va espifiar davant l’Alabès i al calendari l’esperaven el Sevilla, un derbi madrileny i una classificació de Champions complicadeta. Així és el Madrid i així guanya el Madrid. Si contra el Borussia Mönchengladbach va signar el millor partit de la temporada per segellar el seu pas com a primer de grup a Europa, aquest dissabte va tornar a entrar en la lluita pel campionat estatal després de guanyar 2-0 a l’Atlètic amb una superioritat aclaparadora.
No busquin explicacions lògiques al que passa amb aquest Madrid de Zidane. Cal patir-lo o disfrutar-lo, però no intentar entendre’l perquè això és impossible. Tan aviat desconnecta fent que Modric sembli un jugador passat com poc després torna per la porta gran amb el jugador croat portant la batuta. Els analistes exhaustius parlaran de la visió perifèrica de Benzema, de la pressió després de pèrdua o de filtrar pilotes, però hi ha una cosa inexplicable que no té res a veure amb qüestions tàctiques i sí, en canvi, amb la competitivitat, les ganes i la fam. Amb ser-hi, voler i desitjar. La millor definició la va donar Zidane després de guanyar l’Inter de Milà a San Siro: “Quan s’hi han de posar, aquests jugadors s’hi posen”. I posant-s’hi és quan es queden a tres punts de l’Atlètic amb un partit més disputat.
El derbi deixa un damnificat: Simeone. Ni va plantejar bé el partit amb tres centrals i amb Herrera al lloc de Saúl ni va encertar-la amb els canvis. Especialment sagnant va ser el de João Félix al minut 60 amb 1-0 encara al marcador. En la seva obstinació per fugir de l’etiqueta de favorit a la Lliga ha perdut el seu primer partit, els seus homes no van xutar a porta ni una sola vegada en tota la primera part i, si no arriba a ser per Oblak, amb una mà a Benzema abans del descans i una altra a Lucas Vázquez a la segona meitat, la derrota hauria sigut més àmplia. A l’Atlètic li falta grandesa i li sobren excuses i complexos. Al Reial Madrid només li queda posar-s’hi més sovint per, a sobre, donar-nos el gust de poder desxifrar-lo millor.