Així és la rebotiga digital de la política

El missatge de xat que Ignacio Cosidó, portaveu del Partit Popular al Senat espanyol, va enviar fa uns dies als mòbils dels altres 145 senadors del seu grup ha aixecat una gran polseguera perquè destapa el control de la judicatura per part dels dos grans partits polítics espanyols i deixa per escrit l’absència de separació de poders a l’Estat, si és que algú hi confiava encara. No és el meu cas, però sí que em va sorprendre que Cosidó -exdirector general de la Policia durant el mandat de Jorge Fernández Díaz com a ministre de l’Interior- cometés la ingenuïtat de considerar privat un espai virtual en què participen 146 persones, i que els legisladors fessin servir una plataforma pública de consum per comunicar-se entre ells.

Com a conseqüència de l’escàndol, aquell grup multitudinari de WhatsApp ha quedat dissolt, però em va quedar la curiositat de saber si al Parlament de Catalunya podria haver passat el mateix. Per això vaig enviar per correu electrònic un breu qüestionari sobre el tema a les bústies públiques dels set grups i subgrups de la cambra que cap d’ells ha respost encara. Tanmateix, amb l’ajuda inestimable dels companys de la secció de Política de l’ARA, hem esbrinat prou informació per treure’n algunes conclusions.

Qui utilitza què

La primera conclusió és que els nostres diputats han abraçat amb entusiasme la tecnologia mòbil. Si bé tots ells disposen de bústies de correu electrònic proporcionades pel Parlament, tots els grups reconeixen que el seu canal principal de comunicació són els xats de mòbil. I, en aquest àmbit, el rei és Telegram amb diferència: el fan servir 131 diputats, tots els de la cambra menys els quatre del PP. Al darrere ve WhatsApp, amb 89 usuaris, i molt per sota trobem Signal, amb 38. El total d’usuaris suma més de 135, perquè cinc dels grups fan servir més d’una plataforma: el més habitual és que la comunicació entre tots els membres d’un grup parlamentari es canalitzi mitjançant WhatsApp, però la difusió de documents, com els resums de premsa o les consignes diàries, es faci via canals de Telegram. Els comuns són una excepció: el seu xat de referència és Telegram i els documents circulen per correu electrònic. Els diputats de Ciutadans també han decidit passar-se a Telegram, però alguns encara segueixen a WhatsApp, on també hi ha els quatre diputats del PP. Tant el grup de Junts per Catalunya com el de la CUP es comuniquen per Signal i Telegram, evitant WhatsApp. Cap dels grups sembla haver considerat l’ús de plataformes integrades de missatgeria i documentació com ara Slack, habituals en el món empresarial i acadèmic. D’altra banda, la tria de plataforma no sembla tenir abast corporatiu: un dels grups fa servir WhatsApp al Parlament català, Telegram i Signal a l’espanyol i Signal al partit.

Probablement el domini de Telegram al nostre Parlament reflecteix tant la comoditat que proporcionen els canals unidireccionals que aquesta plataforma ofereix com una certa preocupació dels diputats pels aspectes de seguretat i privadesa. Tot i això, com es veu al quadre adjunt, potser l’elecció de xat mòbil no és òptima. L’aspecte habitual per preferir Telegram a WhatsApp és la seguretat de les comunicacions, però en articles anteriors ja hem explicat que un no és millor que l’altre, i de fet el xifratge dels missatges està sempre activat a WhatsApp (i a Signal), mentre que a Telegram cal activar-lo explícitament en cada xat. Ara bé, com ha comprovat Cosidó, el xifratge dels xats no ho és tot. Hi ha funcions igualment importants per millorar la privadesa, com els missatges efímers que s’autodestrueixen al cap d’un temps determinat -Signal i Telegram els tenen, WhatsApp no- i la possibilitat d’impedir que els participants en un xat facin una captura de pantalla del mòbil per difondre-la després, que és el que passa sempre que es filtra una conversa de mòbil: només Signal disposa d’aquesta funció, si bé a Telegram l’emissor del missatge rep un avís quan algun dels destinataris fa una captura. Segur que el senador del PP ho hauria agraït. En qualsevol cas, totes aquestes funcions són d’ús discrecional, i cap dels grups del nostre Parlament declara disposar d’una política formal que indiqui als diputats com les han d’utilitzar.

La nació virtual

A l’altre extrem de l’arena política, l’ús de plataformes digitals per adreçar-se als ciutadans i captar la seva atenció, el seu vot i els seus diners ja és habitual. Més enllà de les webs i els blogs propis i de les xarxes socials generalistes, destaca Nation Builder, un servei creat fa 10 anys per l’activista nord-americà Jim Gilliam reproduint el model dels sistemes de CRM empresarial. Milers de partits, candidats i ONG de tot el món l’utilitzen per crear comunitats virtuals, anomenades nacions, mitjançant les quals gestionen la relació amb els seus partidaris declarats o potencials. Una d’elles ens toca de ben a prop: el Consell per la República, que impulsen des de Waterloo el president Carles Puigdemont i els consellers exiliats, funciona sobre Nation Builder.

La fitxa de cada persona inscrita en una nació, visible per als seus promotors, conté tots els canals de comunicació coneguts amb ella, des del seu correu electrònic fins als seus perfils a les xarxes socials, però també el domicili postal, que facilita l’execució de campanyes per barris i la vinculació amb els veïns per si cal emprendre accions porta per porta. Al servei es poden segmentar els enviaments de missatges per correu electrònic i fer seguiment de les respostes obtingudes, convocar actes i gestionar la recaptació de fons. En aquest apartat s’inscriu la quota de 10 euros que cal abonar per inscriure’s al Consell per la República, tan criticada en alguns àmbits però que en part es destina a la llicència d’ús de la mateixa plataforma. I és que Nation Builder, com qualsevol servei del núvol digital, té un preu, que en aquest cas depèn de dos paràmetres: la quantitat d’usuaris inscrits i la de destinataris de correu electrònic. La tarifa per 45.000 usuaris, amb possibilitat d’enviar correu a 9.000 d’ells, és de 400 dòlars mensuals. No vull imaginar-ne el preu si s’arriba al somiat milió de consellers.