Això no hauria de ser notícia
Estem tan esclafats per la inèrcia gris de la pandèmia i tenim tan interioritzada la rentada de cervell mediàtica espanyola que aquesta setmana hem trobatnormals dues coses que ens haurien d’haver provocat una hemorràgia nasal només de sentir-les. La primera: que el rei ha regularitzat voluntàriament la seva situació fiscal. Com si un dia, de sobte, se li haguessin acabat els sudokus a Abu Dhabi, s’hagués posat a mirar la seva apli de banca online i hagués descobert que el 2018 es va deixar d’incloure una milionada en la seva declaració de la renda. La segona: que els Franco han lliurat el Pazo de Meirás a l’Estat. Com si un dia, a través del grup de WhatsApp familiar -Quin nom deu tenir? Cara al chat?-, haguessin acordat que per generar una mica d’il·lusió després d’un 2020 molt dolent podria estar bé regalar aquesta milionària possessió gallega a la seva estimada Espanya.
Sobre els impostos del rei, cal recuperar el titular que s’ha utilitzat de manera majoritària als mitjans -aquest és de TVE-: “ El rey emérito paga a Hacienda 678.393 euros para regularizar su situación fiscal ”. El titular és tan neutre que no ho és gens. Perquè, en realitat, com més neutre s’és en aquest tema més escandalós resulta l’enfocament. Aquesta frase aparentment descriptiva és una trampa, en primer lloc, perquè no diu que el rei Joan Carles I (02) s’ha vist obligat a pagar a Hisenda i que no ho fa perquè vol i, en segon lloc, perquè intoxica dient que l’objectiu del monarca és “regularizar su situación fiscal ” quan en realitat el que fa pagant és evitar que l’investiguin.
Resulta al·lucinant com a l’estat espanyol es dona tan per assumida la ficció democràtica en què vivim que un cas així no genera ipso facto un debat monogràfic al Congrés. L’escàndol internacional que és que un rei no pagui impostos a l’estat del qual ha viscut sempre juntament amb tota la seva família, a Espanya comença i acaba aquí: amb un titular que simplement deixa constància que ha pagat a Hisenda. Resulta increïble.
Dit això, cal esmentar dues dades que hauria estat bé que algú inclogués en aquestes intrigantment neutres informacions sobre el monarca complint la llei del seu enyorat regne. La primera és que aquesta quantitat pagada per Joan Carles de Borbó és el salari mínim interprofessional d’algú durant més de 50 anys treballant a jornada completa. La segona, que el que ha pagat el rei només suposa aproximadament l’1% dels diners que li va regalar a Corinna -no de tot el seu patrimoni-, que tampoc són a Espanya i que tampoc està clar d’on van sortir. Senten l’olor? Sí, és olor de ganga! Bé, a Espanya en diuen Transició.
Seguint amb la ganga i els seus efectes, també cal criticar que gran part de la premsa hagi plantejat la recuperació del Pazo de Meirás (01) simplement com una donació dels hereus de Franco. A diferència del titular sense cap ambició que molts han fet servir, la família Franco no ha lliurat les claus del pazo a l’Estat. L’Estat els ha obert el puny i els hi ha agafat de la mà. Una mà que ells no han volgut obrir mai. Ni ells són el subjecte de la frase ni el verb és lliurar.
En segon lloc, l’enganyifa mediàtica que ha sigut el canvi de mans del pazo -recorreguda als tribunals, per cert- també passa per intentar plantejar això com una victòria de la democràcia. Aquest pazo ha deixat de ser propietat dels hereus d’un genocida 82 anys després que l’usurpés. Lamentablement, 42 d’aquests anys han sigut en democràcia. La majoria de les persones que haurien pogut sentir una certa sensació de justícia per aquest gest simbòlic estan morts. És a dir, la reparació ha reparat molt poc.
Per últim, bona mostra de l’olor a democràcia del Lidl que fa tot el xou de Meirás és l’immens insult que suposa conèixer al detall la llista de mobiliari i d’art que van portar fins allà en plena dictadura i que han estat gaudint fins ara. Com a hits de l’insult podem assenyalar els sofàs isabelins de Patrimonio del Estado entapissats amb cortines de seda que havien sigut del palau reial. També dues piles baptismals medievals d’esglésies gallegues que Carmen Franco Polo (03) va decidir fer servir com a testos al seu immens jardí. La foto de qualsevol d’aquests dos despropòsits hauria de ser al diccionari per quan algú hi busqui la paraula impunitat.
Amb tot, no sé fins a quin punt la culpa de tot això és seva. Perquè si una democràcia envia fins als anys noranta guàrdies civils a vetllar per la seguretat dels hereus de la cleptodictadura, com pot esperar algú una certa mesura en el seu comportament? Els funcionaris de la Xunta que van anar a fer l’inventari del mobiliari a la barra lliure que ha sigut Meirás per als Franco van destacar a La Sexta que la zona destinada als treballadors estava en unes condicions lamentables i que no se’n podia aprofitar res. Pedro Sánchez va dir dimecres a la nit en directe a Informativos Telecinco que la democràcia funciona. Sens dubte, però per a uns molt més que per a d’altres.