I això és només el començament

EscriptorHe passat al davant dels col·legis i dels carrers on hi va haver càrregues l’any passat i estan igual que sempre. Els espais físics solen suportar millor el pas de la història que la gent. La gent me la trobo -ens trobem- al carrer, al mercat, al metro o al cinema i la veig canviada. Els ritus de pas ho tenen, això, que els llocs on s’esdevenen canvien poc o molt poc. El que de debò es transforma són les persones.

Els símbols són potentíssims, i els de l’1-O són els més durs i profunds que ha viscut aquest país des de fa dècades. Marcaran l’agenda política i institucional, però també la quotidianitat i la personalitat, el pensament i les voluntats de milions de persones. I les seves relacions amb l’altre, no pot ser d’una altra manera. L’1-O va substanciar i certificar el trencament entre bona part de Catalunya i Espanya. Enviar policies a pegar és la fi de la legitimitat, derrota i misèria. Exclamar allò de “¿I què us pensàveu?” i altres reaccions són maneres de reforçar la posició de poder: potser no és un cop de porra, però és una cleca. Avui molta gent sap que la violència és un fet i sap que no té gairebé ningú que la defensi.

Divorci segellat

Crec que quan miro molta gent a la cara el puc veure, aquest canvi. El simbolisme de la violència va ser compartit i el dolor també, va ser com si ens peguessin a tots. Afegim-hi el mal que fan la presó o l’exili, que també és solidari. L’1-O, com tots els ritus de pas, va servir per accedir a un altre nivell, per entendre el missatge no escrit que allò podia ser només el començament i que serien capaços d’arribar molt més lluny. Potser no de manera estatalment explícita, amb policia i porres, vull dir, però sí amb processos judicials, amb el foment de la ultradreta o amb les amenaces econòmiques sobre les empreses. La gent fa cara d’haver-ho entès, no hi ha pacte, només amenaça. El canvi és que la violència va segellar d’una vegada i per algunes generacions el divorci afectiu amb Espanya.

Aquest any passat ha mostrat també totes les febleses de l’independentisme. El post 1-O ha estat mastegar terra dia sí dia també, renegar cada vegada que es pensa -i és molt sovint perquè a molta gent els ho veus a la cara- en els presos i els exiliats. Hem passat un any gestionant la desunió i la mala maror, que és el que toca quan et peguen i t’empresonen i, a més, se’n foten. Per poc que s’hagi llegit, no passa res que no hagués de passar, per aspera ad astra, des que l’home és home. Ara no serà diferent.

Molts també fan cara de preguntar-se: “I ara què?” És una pregunta permanent i uns la contesten amb ràbia i altres amb resignació, amb escepticisme, i, pocs, amb alegria. Certament, no hi ha motius per a l’alegria, però és que la relectura de les últimes dècades ens mostra que potser no n’hi ha hagut mai. Per a l’esperança sempre n’hi ha, de motius. Per recordar les dificultats de la construcció democràtica, constantment. Un any després encara hi ha més motius per independitzar-se d’Espanya. Els únics moments que podrien justificar el contrari serien les incompetències pròpies.

Hi ha molta feina, però això ja ho sabíem. I si algú no ho sabia, la letra con sangre entra, ara ja fa cara d’haver-ho entès. Tot costarà molt.