Això serà si ho permet el tribunal!

Avui dia a Catalunya hi ha un tractament frívol, irrespectuós i temerari del nostre sistema legal. Generalment, aquest tractament irresponsable s’agrupa en tres fórmules diferents.

La primera fórmula és utilitzar la legalitat com un mur per aturar debats polítics legítims, com l’aspiració que Catalunya sigui un país independent. En aquest cas, s’equiparen legalitat i democràcia i, per tant, qui va en contra d’una llei va en contra de la democràcia. Tenim, per exemple, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, dient que qui no accepta “les resolucions dels tribunals”té una “actitud antidemocràtica”, ja que “la democràcia es la llei, els tribunals i l’estat de dret” (La Razón, 25/02/2015).

La fal·làcia d’aquesta fórmula recau en el fet que la legalitat no sempre va vinculada a la democràcia. Hi ha democràcies que no se sustenten en l’estat de dret, com l’Índia dels anys 50, i també hi ha estats de dret que no són democràcies. Una llegenda alemanya, certa o no, il·lustra el prestigi que tenien els tribunals de Prússia durant l’època del rei absolutista Frederic el Gran. Un molí de vent pertorbava el rei al palau d’estiu de Sans-Souci. Quan el rei va voler comprar el molí i el moliner s’hi va negar, el rei el va amenaçar d’expropiar-l’hi. El moliner va respondre: “Sí, Majestat, això serà si ho permet el tribunal cameral de Berlín!” (Historia de un alemán, de S. Haffner, pàg. 195)

La segona fórmula és la de dividir les lleis, de facto, entre les que s’han de complir, les que ningú compleix i les que tu has de complir però jo no.

Així, no es pot fer un referèndum a Catalunya perquè és il·legal, tot i que hi ha moltes lleis que no es compleixen. Algunes lleis no es compleixen perquè no es poden complir, com les diferents lleis de l’administració electrònica. I d’altres no es compleixen perquè generarien agitació social, com haver de tancar la majoria d’esplais per motius de seguretat.

Les lleis de “tu sí que les has de complir però jo no” requereixen més penques. Tenim, per exemple, el cas de l’il·lustre diputat del PP Agustín Conde, que assessorava el Banco Santander tot i que “expressament la llei prohibeix treballar en entitats de crèdit” als diputats. Quan la notícia esclata, la cambra ho esmena retroactivament i en paus (El País, 11/06/2015).

La tercera fórmula és menys sofisticada i més interessada: és la de subrogar la legalitat a un poder superior. Així doncs, una llei concreta no és vàlida si va en contra dels meus objectius polítics, a més d’anar en contra de la voluntat popular, de les urnes, del poble de Catalunya o de la història.

Tenim el conseller de la Presidència, Francesc Homs, dient que els membres del Govern “no poden acceptar que la legalitat són els altres [Espanya], perquè aquesta ve a través de la legitimació democràtica de les urnes” (ARA, 17/07/2015).

Tenim l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dient: “Si s’han de desobeir lleis injustes, es desobeeixen” (El País, 1/06/2015), referint-se a la consulta, i Oriol Junqueras dient: “Ha arribat l’hora que ens saltem la legalitat” (ARA, 14/09/2014). El maig del 2015 els seus partits van sumar 1.545.640 vots (un 49,7% dels votants).

La temeritat d’aquesta fórmula no recau en el fet que s’estigui en contra d’unes lleis injustes i les vulguin desobeir: la irresponsabilitat és que això es faci des de l’administració, amb el poder polític i recursos de tots. Que es faci des d’un escenari que té mecanismes coercitius per fer complir la seva voluntat. Políticament i democràticament està molt bé que els insubmisos lluitessin contra la mili, assumint el cost de la seva desobediència i assolint tots els seus objectius pacíficament. El perill es produeix quan són els poders polítics els que malmeten la legalitat, seguint els seus interessos amb arguments ectoplàstics.

La millor manera de fer que tothom compleixi la llei és que els ciutadans la respectin i el respecte sempre es guanya, no es demana. I per guanyar-se el respecte, cal incrementar la qualitat de les lleis: disminuint el nombre de lleis, implementant mecanismes eficaços per garantir que es compleixin i assegurant que hi encaixin totes les demandes polítiques pacífiques i legítimes. Jo això ho entenc. El que també crec que entenc és que, si els nostres partits degraden el compliment d’aquestes lleis, estem assumint uns riscos molt greus.

A curt termini, assumim el risc de tornar a introduir l’arbitrarietat en la vida pública, fent que grans decisions polítiques que afecten a tothom depenguin de la discrecionalitat de certes persones amb interessos polítics i mitjans coercitius. A llarg termini, el risc és la degradació del concepte de l’estat de dret i de les constriccions que aquest imposa als poderosos. I, amb aquests condicionants, és molt difícil construir una societat oberta, avançada, justa i productiva.