Podem guanyar la batalla climàtica

Les coses triguen a passar més del que ens pensem, però després succeeixen molt més de pressa del que crèiem possible. Actualment, les conseqüències destructives de la crisi climàtica segueixen el curs d’aquesta màxima de l’economia, i és que els horrors pronosticats fa molt de temps pels científics s’estan acomplint.

Es formen més huracans de categoria 5, en tots els continents tret de l’Antàrtida es declaren megaincendis i el gel es fon en grans quantitats tant a l’Antàrtida com a Groenlàndia. Les malalties tropicals s’estenen a latituds més elevades. Els fluxos migratoris de refugiats climàtics, cada cop més importants, desestabilitzen els estats. Una sisena gran extinció podria fer desaparèixer la meitat de les espècies que habiten la Terra.

Aquesta és la crisi a la qual ens enfrontem.

Però, ¿de debò no podem i no estem disposats a fer res per respondre a l’amenaça més greu a la qual ha fet front la civilització? ¿És el moment –com alguns aconsellen– de resignar-nos i “adaptar-nos-hi”? ¿Som realment covards morals a qui es pot manipular fàcilment?

Fem el que fem, és inevitable que es produeixin més danys i pèrdues, perquè el CO2 es manté molt de temps a l’atmosfera. Per tant, haurem de fer tot el que estigui a les nostres mans per adaptar-nos als canvis no desitjats. Tot i això, si actuem amb celeritat, encara tenim la possibilitat d’evitar que hi hagi conseqüències susceptibles d’acabar amb la civilització.

Disposem de la tecnologia que ens cal. La màxima econòmica sobre la lentitud i la rapidesa dels fenòmens –enunciada per primer cop per Rudiger Dornbusch, economista del MIT, i coneguda com a llei de Dornbusch– també explica el tsunami de transformacions tecnològiques i econòmiques que ens ha dotat d’eines capaces de reduir dràsticament les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle d’una manera molt més ràpida del que es creia possible fins fa ben poc. A tall d’exemple, segons el grup de recerca Bloomberg New Energy Finance, el 2014 l’electricitat de centrals solars i eòliques era més barata que la de les noves centrals de carbó i de gas probablement en un 1% del món. Avui dia, només cinc anys més tard, l'energia solar i l’eòlica són les fonts més barates de nova capacitat elèctrica en dues terceres parts del món. En cinc anys més s’espera que aquestes fonts produeixin l’electricitat de nova instal·lació més barata de tot el planeta. I en deu anys, l’electricitat de centrals solars i eòliques serà més barata que l’electricitat que podran subministrar les centrals de combustibles fòssils existents a gairebé tot el món.

A les grans economies, aquesta transició ja s’està produint. Fixem-nos en el progrés assolit pels quatre principals emissors mundials de gasos d’efecte hivernacle. L’any passat, la solar i l’eòlica representaven el 88% de la capacitat elèctrica nova instal·lada als 28 estats membres de la UE, el 65% a l’Índia, el 53% a la Xina i el 49% als Estats Units.

Els últims quatre anys el nombre de vehicles elèctrics en circulació ha augmentat un 450%. S’espera que aviat la corba de reducció de costos dels vehicles elèctrics davalli fins a situar el cost d’un elèctric força per sota del de models comparables de gasolina i dièsel. Segons alguns experts del sector, al llarg dels pròxims cinc anys, la proporció d’autobusos elèctrics al món passarà a ser de més de la meitat del total i la majoria es trobaran a la Xina. A més, almenys 16 països s’han fixat objectius de retirada progressiva dels vehicles de motor de combustió interna.

En un pla més general, les dades actuals indiquen que ens trobem a les primeres etapes d’una revolució en favor de la sostenibilitat que assolirà la magnitud de la Revolució Industrial i la velocitat de la revolució digital, i que serà possible gràcies a noves eines digitals. Per posar-ne un exemple, Google ha reduït un 40% la quantitat d’electricitat necessària per refrigerar els seus immensos parcs de servidors amb l’ajut d’un sistema punter d’intel·ligència artificial. No ha calgut cap aparell físic nou.

També estem assistint a una revolució de l’agricultura regenerativa impulsada pels productors en la qual es prescindeix de llaurar i se centren els esforços en la salut del sòl, on es fixa CO2, la qual cosa el fa més fèrtil. Els pagesos recorren al pasturatge rotatiu, la plantació d’arbres i diversos conreus de cobertura del sòl per enriquir-lo i protegir-lo de l’erosió.

Actualment la millor tecnologia de què disposem per extreure CO2 de l’aire és l’arbre. Per això molts països estan posant en marxa campanyes ambicioses de plantació d’arbres. Recentment, Etiòpia va plantar 353 milions d’arbres en 12 hores, gairebé el doble de l’objectiu de 200 milions. Els científics calculen que al nostre planeta disposem de prou terreny per plantar entre un bilió i un bilió i mig d’arbres. Disposem de nous satèl·lits i eines digitals que poden fer un seguiment gairebé arbre per arbre de la desforestació.

Ara bé, amb la suma de tots aquests esforços no n’hi haurà prou per reduir prou les emissions de gasos d’efecte hivernacle si no es produeixen canvis substancials en les polítiques. I ara per ara, les polítiques no són les adequades perquè governen els dirigents equivocats. La reconfiguració política que necessitàvem imperiosament ha arribat amb una lentitud desesperant, però sembla que som en un punt d’inflexió en què el canvi polític comença a produir-se més de pressa del que crèiem possible. És la llei de Dornbusch traslladada a la política.

Com ha passat sovint amb les revolucions polítiques reeixides, el jovent ha recollit el guant amb una passió inspiradora. Greta Thunberg ha commogut milions de persones gràcies al moviment de vagues escolars que va iniciar a Suècia i s’ha estès a altres països. Sunrise Movement, Extinction Rebellion, Zero Hour i altres moviments juvenils agafen cada dia més empenta. Divendres passat, centenars de milers de persones van protagonitzar marxes i concentracions arreu del món en una crida a actuar contra el canvi climàtic.

Les eleccions nord-americanes de l’any vinent seran la prova definitiva de la implicació del país en la lluita contra aquesta crisi. En aquest sentit, cal recordar que, l’endemà dels comicis del 2020, les condicions de l’Acord de París sobre el clima permetran als Estats Units de sortir-ne. No podem permetre que passi.

Copyright The New York Times