Al mar el que és del mar
Podríem pensar que l’art i la ciència no tenen res a veure, i fins i tot que són dos pols oposats de l’activitat humana: molta gent creu que la ciència es basa en la raó, l’objectivitat i l’experimentació, i l’art en la imaginació, la subjectivitat i la improvisació. Però aquesta oposició es basa en pressupòsits erronis; raó i imaginació estan inextricablement lligades, i les persones que es dediquen a l’art utilitzen tècniques i protocols, tant com les que es consagren a la investigació científica. Art i ciència, quan es tracta de crear noves maneres d’acostar-se al món, es basen sovint en un treball acarnissat i obsessiu, en una recerca minuciosa i rigorosa, sense refiar-se dels camins fàcils ja traçats, però tenint-los en compte. A més, tant l’un com l’altre estan en relació amb interrogacions humanes fonamentals, una de les quals és, precisament: “Què ens fa humans?”
El projecte de l’artista Consol Llupià García La balena del Prat al Prat / Retorn s’inscriu en el marc d’aquest qüestionament, ja que és en la interacció amb els animals no humans on podem trobar elements de resposta. L’acció consisteix essencialment en el retorn al mar de les despulles d’una balena que va embarrancar a la platja del Prat de Llobregat fa exactament trenta-sis anys, el maig del 1983. L’esquelet d’aquesta balena ha estat exposat a l’entrada del Zoo de Barcelona durant molts anys, fins que el seu mal estat va aconsellar-ne la retirada, i ara dorm en un magatzem.
La filosofia i les arts, entre altres activitats humanes com la religió, s’han plantejat la qüestió de l’especificitat de la condició humana i la seva relació amb la resta d’éssers vius des dels seus orígens, tal com mostra la Bíblia (i, pel que ens ocupa, la història de Jonàs especialment), l’art rupestre o els ritus sagrats dels anomenats pobles primitius. Les balenes, per la seva grandària i per la seva presència, alhora propera i llunyana, respecte als humans, han estat l’objecte d’una càrrega simbòlica molt gran, com revela la popularitat de l’obra mestra de Herman Melville, Moby-Dick, però també han constituït un element important d’economies occidentals i no occidentals, tal com podem comprovar, per exemple, al museu balener de New Bedford, als Estats Units.
New Bedford, al sud de Boston, era el port balener més important del món quan Melville hi va embarcar en un vaixell que anava a caçar balenes al Pacífic, l’experiència que va donar origen a la seva obra. Aquest museu també acull els visitants amb tres enormes esquelets de balena penjats del sostre. Els ossos semblen restes inanimades i sovint els assimilem a simples objectes, però si ens hi fixem bé, aquests esquelets impressionants, tal com va observar una artista francesa, vessen “llàgrimes”, ja que, com a matèria orgànica, els ossos són, en certa manera, vius. (I aquí se’ns planteja una altra qüestió filosòfica essencial, la frontera entre el que és viu i el que no ho és.)
La balena del Prat al Prat / Retorn s’interessa tant pels discursos científics al voltant dels cetacis i, especialment, sobre les seves condicions de vida i de comunicació -hi col·labora la científica Diana L. Reiss, de la City University of New York-, com per aspectes simbòlics, estètics i espirituals de la nostra relació amb el que habita la mar. Per això hi està implicada també l’artista Eulàlia Valldosera, que fa anys que treballa amb l’element aquàtic. La seva obra Vels plàstics (2016), per exemple, consisteix en fotografies que al·ludeixen alhora a la contaminació de les aigües marines pels plàstics que hi llencem, i que signifiquen la mort d’animals que se’ls empassen, i als naufragis tant de barques de pescadors com de pasteres de persones que busquen refugi a Europa.
La ciència i l’art uneixen forces, cada cop més, per intentar contrarestar la catàstrofe mediambiental que s’acosta a passos de gegant, si no aturem la sobreexplotació que els animals humans estem fent, des de fa segles, dels recursos naturals del planeta on vivim i de les altres espècies d’animals no humans amb què hi vivim. Avui dia es parla molt d’aquesta amenaça, però fem ben poc per evitar-la. Un acte com retornar al mar les restes de la balena del Prat constituiria, així, una restitució simbòlica i una manera de significar que només podem recosir-nos al món renunciant a la idea de l’excepcionalitat humana, que paradoxalment ens està destruint.
