Residències: la lògica del benefici contra la vida
Les esquerdes ja hi eren, el coronavirus només les ha aprofundit i les ha fet esclatar. En moltes residències d'ancians ja existien greus mancances, desatenció i condicions laborals deplorables, una combinació que aquests dies ens ha deixat escenes doloroses: morts massives, gent gran convivint amb cadàvers a la mateixa habitació o geriàtrics privats intervinguts per l'Estat per falta de personal.
A hores d'ara encara no hi ha dades completament fiables, però es calcula que en aquests centres han mort per coronavirus almenys 11.600 persones, més de la meitat del total de les morts oficials. És cert que els ancians que hi resideixen són un grup de risc per edat i per les patologies que pateixen. A més, les residències són especialment vulnerables al contagi, ja que a les més grans poden conviure-hi estretament fins a 600 ancians. No obstant això, no es pot explicar l'elevat nombre de morts sense comptar amb els problemes anteriors que arrossegaven moltes d'elles: amuntegament, falta de mitjans i de personal. Un personal feminitzat, precaritzat i mal pagat que suporta altes càrregues de treball –fins a 30 residents o més amb gran nivell de dependència a càrrec de cada treballadora–. De fet, aquests dies, a Catalunya, nombroses residències han intentat contractar personal per fer front a les abundants baixes laborals causades pel coronavirus, però no n'han trobat. Poques dones volen arriscar-se al contagi o a encomanar el virus als seus pels 600-850 euros de sou mitjà ofert en llocs on moltes vegades tampoc es compta amb les mesures de seguretat o els equips de protecció necessaris. Amb aquesta situació, el que s'està vivint avui era simplement un desastre anunciat.
Amb taxes d'envelliment de les més altes del món, l'atenció a la gent gran és un dels principals reptes als quals ens enfrontem com a societat. Avui són principalment les famílies –és a dir, les dones– les que solucionen aquest problema com poden, mentre que les solucions col·lectives que hauria de proporcionar l'Estat s'han revelat un fracàs. En general aquestes últimes s'han basat en les externalitzacions i la privatització del servei a través de la concertació, una bona part a grans empreses. En aquests moments les multinacionals i els fons voltor controlen el 75% de les places d'un negoci que mou almenys 4.500 milions d'euros anuals i que se sosté en gran mesura amb fons públics. Hi ha molts interessos econòmics en joc, sobretot per part de les empreses que van obrint nínxols de negoci sobre les nostres vides.
Tant Madrid com Catalunya podrien ser comunitats paradigmàtiques d'aquestes privatitzacions. Si el problema de les ràtios –nombre d'avis molt alt per treballador– afecta tant privades com les públiques, a les privades s'aguditza –amb pitjors salaris i menys formació–. El benefici mana. Avui les dues comunitats són les que presenten més proporció de morts per covid-19 en residències respecte del total –juntament amb les dues Castelles–. Tot i que falten dades totalment fiables, a hores d'ara Madrid n'ha registrat oficialment 4.953 i Catalunya més de 1.800. Les dues comunitats lideren també el rànquing de menys despesa social per habitant i Catalunya és la que menys s'ha recuperat de les retallades fetes durant l'última crisi.
El que demanaven els treballadors d'aquestes residències durant la pandèmia eren tests, material de protecció i medicalitzar les residències –moltes d'elles no han tingut atenció mèdica presencial–. Mesures que no han arribat o han arribat tard. La tònica general ha estat la de la desatenció. La Comunitat de Madrid, a més, per fer front a la saturació de la sanitat ha elaborat un protocol que impedia traslladar als hospitals els malalts de les residències que tinguessin dependència física –perquè no caminen, per exemple– o bé psíquica, per alt deteriorament cognitiu. És a dir, l'àmplia majoria han estat abandonats.
El covid-19 ha impactat de ple en certes àrees de la nostra societat i n'ha evidenciat les fractures. I el que les residències ens diuen de la nostra forma d'organització social és que menysprea la vida, que la lògica del benefici és contrària a la seva preservació. Aquesta crisi ha deixat experiències socials duríssimes i morts que potser haurien estat evitables. Tant de bo quan passi deixi també espai a la reflexió sobre la necessitat de protegir i cuidar adequadament els que ho necessiten –que som tots en un moment o altre de la vida– i a les lluites que ho facin possible.