Acusar un déu
"Com li dius que no a Déu?" La frase és d'una de les nou dones que han acusat Plácido Domingo d’assetjament sexual. Ara, després de més de 30 anys dels fets, decidia trencar el silenci i parlar-ne en una entrevista amb l'agència nord-americana Associated Press, en el marc d’una investigació periodística en què es recollien els relats de fins a vuit cantants i una ballarina, que exposaven situacions similars. La por de no ser cregudes i que les seves carreres es veiessin condemnades a l’ostracisme professional havia forçat el seu silenci. Tan sols una d’elles ha fet pública la seva identitat.
Davant les declaracions d'aquestes nou dones, el món de l'òpera s'ha vist sacsejat. Alguns concerts del tenor s'han cancel·lat, d'altres s'han mantingut i, en algun cas, de manera exemplar, s'ha decidit obrir una investigació independent. És el que ha fet l'Òpera de Los Angeles per esbrinar què hi ha de cert en les denúncies contra el que és el seu director.
A l’estat espanyol, per contra, les principals reaccions (moltes relacionades amb un lobi ple de fama, diners i influència) han estat tancar files al voltant de qui, gràcies al seu prestigi professional, ha esdevingut un 'ambaixador' davant el món. La perpetuació de conceptes com l’honorabilitat, la cavallerositat o els petons robats, resultants de la pitjor versió del masclisme més ranci, combinada amb la caricaturització i minimització del dany que han exposat les dones denunciants, afegeix més soroll i no deixa escoltar la veritat.
De nou les estructures de poder es cobreixen les espatlles, evidenciant que no ens hem pres seriosament una de les principals xacres que esmicolen els drets i les llibertats de les dones, ni hem assumit el cost social i personal que suposa.
Sobre el cas Plácido, en lloc d’exigir una investigació en profunditat per garantir la veritat i, de retruc, el benestar de tothom, s’alcen veus en pro de la seva innocència, entre les quals les de diverses dones que havien compartit escenari amb el tenor o que el coneixen. Aquestes acusen de falsedat les denúncies o les menystenen, amb arguments tan poc sòlids com “A mi mai em va passar”, com si la meva pròpia experiència pogués deslegitimar allò que una altra dona ha viscut. D'altres han carregat contra les denunciants desautoritzant-les pel temps que han trigat a denunciar els fets.
Tot plegat evidencia la facilitat amb què s'empatitza amb el poderós i el llarg camí que encara ens queda per comprendre com la llosa del poder pot arribar a emmudir i a empetitir les víctimes. En aquests casos, l'assetjament sexual es converteix en l'arma d'un poder magnificent que et pot esclafar. Fins que no ho identifiques, surts del radi d’acció d’aquesta pressió i trobes un cert suport, és molt probable que no puguis verbalitzar el que t’ha passat. Quan es tracta d’un personatge públic amb elevades quotes d’influència, l’ombra encara és més allargada.
Plácido Domingo va respondre a les acusacions, al mateix mitjà, assegurant que la societat havia canviat molt i que comportaments que abans eren “normals” ara es llegien amb una altra mirada. Utilitzava arguments sibil·lins amb què excusar-se i minimitzar els fets.
Mentre sembla que per a ell allò formava part del joc de la seducció, elles afirmen que aquells comportaments del cantant els provocaven por, ansietat i desesperació. Per molt que les etiquetes canviïn, el dolor i el dany no muten. Són i existeixen en si mateixos.
Les reaccions que s’han esdevingut a Espanya arran de la notícia són extremadament preocupants, tant per la falta de voluntat per requerir investigacions sòlides i esbrinar la veritat, com per la falta de consciència sobre la gravetat d’una denúncia i uns fets delictius d’elevada gravetat i fort impacte emocional.
Bona part dels rius de tinta i declaracions se centren en voler salvaguardar un dels tòtems nacionals de prestigi internacional, intentant desacreditar les professionals que han denunciat. Mentre se segueixi prioritzant la salvaguarda del prestigi individual dels qui sustenten el poder, davant la recerca de la veritat; mentre es confongui el prestigi personal amb l’institucional (o el d’un estat), estarem perpetuant l’assetjament sexual en l’àmbit laboral.
Aixecar casos, impulsar investigacions independents i mostrar-se implacables davant l’assetjament serà el que realment donarà prestigi als lloc de treball, perquè allà serà on es garantiran els drets i llibertats de les persones que hi treballen. Revelar les situacions d’assetjament no ha de fer por, ja que esdevé l’oportunitat per crear entorns sense assetjadors ni persones assetjades.
Al final, tan sols així podrem atacar la pandèmia de l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, que, tal com va concloure l’enquesta europea FRA, han patit un 50% de les dones europees.
