Encarar emocionalment el que vindrà
Després de més d'un mes de confinament hem fet infinits aprenentatges sobre com adaptar-nos (o almenys intentar-ho) a una situació d'incertesa mai viscuda ni imaginada. La banda sonora emocional que ens ha acompanyat ha estat tan diversa, i en certs moments tan contraposada, que ha evidenciat que estàvem vivint un sisme personal i col·lectiu de gran abast, en què hem hagut d'afrontar situacions extremadament difícils, com el dol durant el confinament. La mort de persones estimades sense poder acompanyar-les ni abraçar-les. Són dols mai imaginats, rituals perduts que ens calien i que de sobte ha estat indispensable repensar des del confinament. S'han obert moltes ferides, en un moment de parèntesi vital estrany en què tens la sensació de mirar les coses i a tu mateixa des d'una altra perspectiva.
La incertesa, que paradoxalment és una cosa imbricada amb la nostra essència, però que ens havíem entestat a allunyar, ara se'ns ha fet més present que mai i ens ha posat davant la cara la nostra fragilitat. I aquesta és una experiència que pot impactar profundament però que no té perquè ser negativa, sinó tot al contrari, perquè pot posar les bases per a l'emancipació d'un sistema que ens ha allunyat del més essencial.
Com més s'allarga el confinament, més complicat és de gestionar i més s'evidencia el desgast de les persones que el vivim, sobretot dels infants. I si a això hi afegim lluites partidistes evidents, improvisació i falta de claredat en la gestió de la pandèmia, es genera una pressió afegida a una població que fa setmanes que està pedalant molt fort i que comença a mostrar símptomes de cansament, angoixa i cada cop més enuig.
Sumat a tot això, abracem un altre repte: el desconfinament, el pas previ al tsunami socioeconòmic que ja es comença a albirar. Ja portem una feixuga motxilla emocional a l'esquena, i encara més les persones de sectors essencials com el sanitari. I ara hem de preparar-nos per al desconfinament tenint en compte els processos i necessitats emocionals que clamen al cel (com per exemple començar a flexibilitzar mesures per als més menuts). Aquí és on serà clau no oblidar els aprenentatges fets aquestes setmanes. Aferrar-nos a valors com la solidaritat (viscuda durant el confinament) és altament reparador i pot esdevenir clau per afrontar el desconfinament i l'envestida socioeconòmica que vindrà. Perquè quan el capitalisme torni a engegar la màquina imposarà de nou les seves normes, que aposten per valors com l'individualisme i que alimenten el tenir mentre laminen dia a dia el ser. Apel·lem al que és col·lectiu i no oblidem les reflexions ens hem fet aquests dies sense la pressió del temps i que ressonen a vida, perquè tan sols així ens en podrem en sortir. Conformem una societat que brinda escalf, ens legitima i valida el que hem viscut, i exigim espais de cura i gestió emocional, posant la vida al centre i prioritzant les persones que la crisi tatuarà amb més cruesa.
L'adherència al confinament ha estat exemplar i ara caldrà adherència a la idea que, tot i ser un procés dur, dolorós i difícil, té la possibilitat de ser transformador, perquè és fonamental que creguem i confiem en la capacitat de recuperació personal i social. I és que estem formades per àtoms de resiliència que ara més que mai cal mobilitzar.