Joves violadors
Aquesta setmana la Fiscalia General de l'Estat assenyalava que a Catalunya entre el 2015 i el 2018 s'han duplicat el nombre de menors investigats per delictes sexuals. De nou, es relaciona la violència sexual amb els joves, en un intent de perimetrar una frontera artificiosa del problema. És per aquest motiu que cal contextualitzar les dades per evitar equívocs en la seva interpretació i no confondre la forma amb el fons. Que hagin augmentat les denúncies per violència sexual contra menors, d’una banda treu a la llum la cruesa d’una realitat coneguda per les noies i dones però invisibilitzada per una societat que ha tingut aquest tema amagat en un dels calaixos més vergonyosos de la seva història. De l'altra, però, també evidencia com l’empenta de l'onada feminista que hem viscut darrerament ha facilitat tot un procés d’identificació, empoderament i acompanyament de moltes dones i noies que ha facilitat la denúncia, trencant el silenci social que durant massa temps ens feia callar amb l’amenaça de l’estigma i la culpa. La violència sexual ja existia però era silenciada. Això la desdibuixava, l’anonimitzava i en minimitzava la magnitud. És evident que hi ha hagut canvis en la forma d’aquestes violacions, perquè el masclisme (com a sistema de domini extremadament exitós) ha tingut la capacitat de mostrar una de les seves armes més efectives de control i reforç de la masculinitat –la violència sexual– i fer-la atractiva i funcional en els diferents contextos (conflictes bèl·lics, matrimonis, entorns d’oci, primeres relacions sexuals, festes universitàries, grans esdeveniments empresarials...).
I enmig de totes les casuístiques, ara s’encenen totes les alarmes, com si estiguéssim davant un nou fenomen: menors (i joves) que violen. El que passa és que estem veient els efectes de no afrontar els problemes de fons, perquè les violències sexuals són un problema transgeneracional que es mostra amb diferents 'attrezzos'. Els menors d’avui en dia encara són, com nosaltres, fills analfabets de l’educació afectivosexual i del patriarcat. Però ells han tingut un mestre (amb els mateixos valors però més pervers que el nostre) amb més capacitat de viralització i amb ensenyances més extremes: el porno ‘mainstream’, cada cop més salvatge, que legitima i naturalitza la violència sexual, convertint-la en una cosa excitant. Tot això combinat amb una xarxa que amplifica, que construeix pseudorealitats i que reforça un ‘canibalisme sexual’ en què com més destrucció, acarnissament i sotmetiment de la dona, més visites s’acumulen, i per tant més exitós, atractiu i influent és.
La radicalització de la pornografia és evident, però aquest problema té arrels ja llunyanes. R. Morgan, als 70, ja deia que el porno era la teoria i la violació la pràctica.
El porno és un cavall de batalla contra el qual cal lluitar, però és només un aliat més del greu problema estructural de base que cal combatre i que es manifesta arreu: el patriarcat, que ens despista i es camufla. I només des d’una mirada integral podrem combatre un problema estructural.
