Cs contra Espanya
Professor de la UABL’enèsima defensa aferrissada davant l’enèsim atac contra la immersió lingüística ha deixat en un segon pla altres moviments lingüístics que poden ser tant o més greus per al futur del català que impartir un modest percentatge del currículum en la llengua majoritària de Catalunya. Ens referim a la proposició de llei presentada pel grup parlamentari de Ciutadans al Congrés de Diputats amb el títol “Garantía de la igualdad en el acceso y promoción en el empleo público sin discriminación por razones lingüísticas”. Segons aquesta iniciativa parlamentària, “se considerará discriminatoria cualquier disposición o medida adoptada por una Administración en relación con el personal a su servicio que forme parte del ámbito de aplicación de esta Ley que suponga que el conocimiento de una lengua cooficial es un requisito para el acceso o la promoción en el empleo público”.
Aquesta proposició de llei és més radical que les propostes del mateix tenor presentades per l’antiga UPyD els anys 2008 i 2012. El partit de Rosa Díez encara acceptava que el coneixement de la llengua “cooficial” pogués ser exigit com a requisit “cuando las funciones inherentes al puesto de trabajo o la naturaleza de la relación o actividad a desarrollar conlleven de modo inseparable el uso imprescindible de la lengua cooficial”. Per a Ciutadans, ni “modo inseparable” ni històries. Per si l’articulat de la proposició de llei no era prou clar, la proposta preveu una modificació de la llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic que no deixa lloc al dubte: “El conocimiento de la lengua cooficial sólo podrá ser considerado como un mérito a valorar”. A part de la radicalitat, la diferència entre UPyD i Ciutadans és clara: mentre que l’any 2008 UPyD tenia un sol escó al Congrés i el 2012 en tenia 5, el Ciutadans del 2018 té 32 diputats i les enquestes el perfilen com a partit de govern.
La proposició de llei de Ciutadans no prosperarà però és il·lustrativa dels vents lingüístics que bufen en certs ambients polítics espanyols des que va esclatar el procés català. La rebel·lió catalana ha esdevingut el moment propici per a plantejar una mesura que el PP no s’ha atrevit a plantejar mai, que no és altra que la desoficialització de facto del català.
És possible que Albert Rivera consideri que promoure la uniformitat lingüística (un estat, una llengua oficial) és un bon mecanisme per a preservar la unitat de l’Estat. La política comparada, en canvi, no ens indica ben bé això.
A l’est europeu hi ha uns quants conflictes territorials oberts que s’expliquen en bona mesura per l’obsessió d’implantar el monolingüisme oficial en societats lingüísticament heterogènies. Si la República de Moldàvia creada l’any 1991 hagués abraçat l’oficialitat del rus potser Transnístria no n’hauria marxat tan fàcilment. Si l’estat ucraïnès independent no hagués optat per l’oficialitat exclusiva de la llengua ucraïnesa potser avui Crimea seguiria formant part d’Ucraïna i les províncies de Donetsk i Lugansk restarien en pau. La viabilitat futura de Kosovo com a estat independent depèn crucialment de la seva capacitat per a seguir reconeixent el serbi com a llengua oficial. Etcètera.
Aquestes coses no passen solament a l’indòmit est posttotalitari europeu sinó que han passat també històricament a l’oest del nostre continent. La independència de Bèlgica -tècnicament, una secessió del Regne Unit dels Països Baixos- s’explica en bona mesura per la imposició del neerlandès com a única llengua oficial de l’estat. I és indubtable que Flandes ja s’hauria separat de Bèlgica si hagués perdurat el monolingüisme de facto en francès practicat després de la independència. Un cas més proper en el temps el tenim en el Tirol del Sud: si aquesta província italiana va deixar de flirtejar amb la reincorporació a Àustria va ser en bona mesura gràcies a l’Estatut d’Autonomia de 1972 que “equipara” les llengües italiana i alemanya en aquest territori.
En altres paraules: pot passar que iniciatives com la de Ciutadans no ajudin a la unitat d’Espanya sinó que contribueixin a dinamitar-la, una paradoxa que Rivera no sap o no vol veure i que omple d’esperança l’atribolat independentisme català: la temerària iniciativa de Rivera i companyia és d’aquelles que eixamplen la base. Això sí, els independentistes catalans haurien de prendre bona nota de la lliçó: aquí no es construirà cap comunitat digna d’aquest nom -republicana, autonòmica o el que sigui- si no s’abraça amb totes les conseqüències la plena oficialitat del castellà.
