Fer caure la monarquia
El passat 21 de juliol, el Parlament va aprovar el dictamen de la comissió d'investigació sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya, en el qual, "per salut democràtica", es considera necessària l'abdicació de Felip VI i la celebració d'un referèndum sobre monarquia o república "a la resta de l'Estat". El dictamen pressuposa que s'haurà celebrat i també guanyat un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.
No és la primera vegada que el Parlament posa en qüestió el caràcter democràtic de la monarquia. L'11 d'octubre de 2018 el Parlament va aprovar una sonada resolució en què la cambra "referma el compromís amb els valors republicans i aposta per l'abolició d'una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia". Sorprèn la lleugeresa amb què els parlamentaris de JxCat, ERC i Catalunya en Comú Podem van triar els adjectius. En el marc europeu, no sembla que el règim monàrquic estigui "pròxim a caure, destinat a desaparèixer aviat" o que hagi arribat "a un grau extrem de decadència". Però sobretot, en aquest marc europeu, no es pot dir que la monarquia per se sigui incompatible amb la democràcia.
Segons el Democracy Index 2019 del setmanari The Economist, gairebé la meitat de les "democràcies plenes" del planeta són monarquies, i la democràcia número 1 del món és una monarquia (Noruega), que comparteix el podi amb una república (Islàndia) i una altra monarquia (Suècia). L'Institute for Democracy and Electoral Assistance (IDEA) d'Estocolm té la seva pròpia auditoria i els resultats són semblants. L'estudi The global state of democracy 2019. Addressing the ills, reviving the promise posa en relleu que dels 21 estats del món que tenen un rendiment alt en tots els seus atributs democràtics, 14 són a Europa, i d'aquests 14 la meitat són monarquies (Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Noruega, Països Baixos, Regne Unit i Suècia). La institució sueca detecta diferents casos, moderats i severs, de retrocés democràtic (democratic backsliding) a Europa: cap d'aquests casos és una monarquia. El V-Dem Institute de la Universitat de Göteborg està en la mateixa línia. A l'estudi Autocratization Surges – Resistance Grows. Democracy report 2020, el Liberal Democracy Index l'encapçala una monarquia (Dinamarca), seguida per una república (Estònia) i una altra monarquia (Suècia).
Aclarida empíricament la qüestió del suposat caràcter antidemocràtic de la monarquia, cal debatre les perspectives que té l'abolició de la monarquia espanyola sol·licitada pel Parlament. En aquest sentit, pot resultar instructiu donar una ullada a la dotzena llarga de monarquies europees que han caigut al llarg del segle XX. El mecanisme del referèndum "monarquia o república" només l'han utilitzat Islàndia (1944), Itàlia (1946), Bulgària (1946) i Grècia (1973 i 1974). El cas d'Espanya en 1931 no va ser un referèndum, encara que les eleccions fossin plebiscitàries. El mecanisme habitual és el que podríem anomenar "tècnica de l'esdeveniment traumàtic": el cop d'estat, la revolució, la guerra o una combinació d'aquests ingredients. La Primera Guerra Mundial, per exemple, es va endur les monarquies de Rússia, Alemanya i Àustria-Hongria (amb revolucions de major o menor intensitat en tots tres casos). La Segona Guerra Mundial va liquidar les monarquies d'Albània, Iugoslàvia i Romania, i de fet també les d'Itàlia i Bulgària, que van utilitzar la tècnica del referèndum per segellar sengles ensulsiades de facto. Fins i tot el cas islandès es pot imputar al compte de la Segona Guerra Mundial: els islandesos van aprofitar l'avinentesa (Dinamarca ocupada pels nazis) per a independitzar-se i constituir-se en república. Quant a revolucions, a part del cèlebre cas rus, tenim el cas de Portugal el 1910, menys conegut i certament menys truculent. I el cas de Grècia és complex: tècnicament, qui va fer caure el rei Constantí II van ser els militars amb el seu cop d'estat de 1967, i a posteriori es va validar la caiguda en sengles referèndums (1973 durant la dictadura i 1974 després de la dictadura).
Com que no sembla que a Espanya es pugui preveure a curt termini una revolució amb tots els ets i uts, un cop d'estat militar o una conflagració mundial que s'endugui la monarquia, la possibilitat més plausible seria repetir el precedent de l'any 1931: la victòria dels partits republicans en unes eleccions. Però veient l'estat del republicanisme a Espanya la conclusió que s'imposa és que el règim monàrquic espanyol no està "pròxim a caure, destinat a desaparèixer aviat".