La irlandització de Catalunya

Diversos analistes han utilitzat el terme ulsterització per descriure un suposat conflicte com el d'Irlanda del Nord que enfronta els catalans independentistes (en el paper de catòlics oprimits) amb els catalans no independentistes (fent de protestants opressors). A legitimar el concepte hi ha contribuït la insistència de l'independentisme a apropiar-se de l'etiqueta republicà i a batejar com a unionista tota la resta de la població, posant al mateix sac els qui prefereixen que Catalunya sigui una regió, una comunitat autònoma o un estat dins una Espanya federal.

Jordi Pujol va dir que Catalunya era com Lituània però que Espanya era diferent de l'URSS. Ara podríem dir que ni Catalunya és com l'Ulster ni Espanya és la Gran Bretanya. Però la Catalunya dels propers temps sí que corre el risc d'assemblar-se a la Irlanda de fa un segle.

L'any 1919 va començar a Irlanda l'anomenada Guerra de la Independència, una guerra de guerrilles entre l'IRA i les forces militars (o paramilitars) britàniques. Al cap de dos anys, molta crueltat per totes dues parts i prop de 2.000 morts, els bel·ligerants van entendre que no tenien possibilitats de guanyar i van negociar un alto el foc. Tot seguit, els independentistes irlandesos i el govern britànic van decidir asseure's a parlar per trobar una solució al conflicte. Les posicions eren molt allunyades: els irlandesos volien una república independent formada pels 32 comtats de l'illa i els britànics pensaven en un govern de 26 comtats (sense l'Ulster) vinculat a la Corona i l'Imperi britànics. La dimensió humana de la negociació tampoc no era fàcil: el primer ministre britànic, Lloyd George, va haver de fer l'esforç de tractar els negociadors irlandesos com a iguals després d'haver-los titllat no de delinqüents sinó directament d'assassins.

Les negociacions formals van començar l'octubre de 1921. Contra tot pronòstic, la delegació irlandesa no la va encapçalar Éamonn de Valera, el líder suprem de l'independentisme irlandès, sinó Arthur Griffith, que hi va anar acompanyat de Michael Collins, Robert Barton, Éamonn Duggan i George Gavan Duffy. El govern (de coalició) britànic estava representat per quatre pesos pesants: el mateix Lloyd George; el secretari d'estat per a les Colònies, Winston Churchill; el cap del Partit Conservador, Austen Chamberlain, i el lord canceller, comte de Birkenhead.

El 6 de desembre de 1921 la taula de negociació bilateral va engendrar l'anomenat Tractat Angloirlandès. Per reconciliar la pertinença d'Irlanda a l'Imperi amb les aspiracions nacionals irlandeses, Irlanda es convertia en l'Estat Lliure Irlandès, amb l'estatus de "domini" dins la Commonwealth britànica de nacions com l'Austràlia o el Canadà de l'època. Un governador general havia de representar el rei a Irlanda i tots els parlamentaris irlandesos li havien de jurar fidelitat. A banda del jurament, la part més controvertida del Tractat és que segellava la partició de l'illa, en permetre que els sis comtats d'Irlanda del Nord es retiressin de l'acord si ho demanaven al rei, cosa que van fer el mateix dia que es va constituir l'Estat Lliure.

Tot i que el Dáil, el Parlament irlandès muntat pel Sinn Féin, el va validar per majoria absoluta, De Valera i els seus seguidors van refusar el Tractat i el Sinn Féin es va partir en dos. A les eleccions del 16 de juny de 1922 el Sinn Féin pro-Tractat de Michael Collins va derrotar el Sinn Féin anti-Tractat liderat per De Valera. La tensió entre els uns i els altres va anar creixent i el conflicte va degenerar en una guerra civil, amb un format no gaire diferent de la que havia viscut el país entre 1919 i 1921. La diferència és que ara els qui es mataven entre ells no eren rebels irlandesos d'una banda i forces britàniques de l'altra sinó irlandesos pro-Tractat i irlandesos anti-Tractat.

Certament, totes les comparacions són arriscades, però la divisió entre ERC i JxCat a propòsit de la investidura de Pedro Sánchez, la taula bilateral de negociació i la retirada de l'escó de Quim Torra té un aire de família amb la divisió que va causar el Tractat Angloirlandès. A Catalunya, una guerra civil entre independentistes no és una perspectiva realista. Però si la propera campanya electoral ha de ser una lluita a mort entre "valents" i "traïdors" convé començar a preguntar-se què passarà quan la taula atenyi els seus acords i aquests acords no consisteixin a celebrar un segon referèndum d'autodeterminació, sinó més aviat a apuntalar l'autonomia que se suposava que ja havíem superat.