La (no) interpretació al Tribunal Suprem
El judici que no hauria hagut d'arribar mai ha arribat i, sens perjudici de la comprensible indignació que suscita, és inevitable que en discutim els aspectes tècnics, i més concretament els lingüístics. Com és sabut, el president del tribunal va oferir la possibilitat que els acusats declaressin en català i hi hagués interpretació consecutiva al castellà, una oferta que tots els acusats han declinat invariablement. Quina valoració n'hem de fer de tot plegat?
Quan encara no se sabia si el jutge Marchena oferiria interpretació simultània o consecutiva, la Plataforma per la Llengua va publicar una nota de premsa que il·lustra el desconeixement predominant sobre aquesta matèria. La Plataforma va manifestar que cap de les dues era una bona solució. Segons el seu president, "qualsevol traducció implica que hi hagi un intermediari entre l'acusat i el tribunal i, per tant, impedeix al jutge captar tots els matisos de la defensa. Només un judici en català i amb un jutge competent en català faria possible el ple dret a una defensa efectiva i a un procés judicial amb totes les garanties", i encara va afegir que "així ho recull el Conveni Europeu de Drets Humans".
La veritat veritable és que el Conveni Europeu de Drets Humans no recull res de tot això. Tot el que diu l'article 6.3.e) del Conveni és que tot acusat té dret "a ser assistit gratuïtament per un intèrpret, si no comprèn o no parla la llengua emprada en el judici". En altres paraules, el Conveni no diu mai que un procés judicial amb totes les garanties exigeixi que els judicis es facin en la llengua dels acusats i amb un jutge competent en la llengua dels acusats. El que diu és el que diu i, ens agradi o no, no s'aplica a Oriol Junqueras i companyia, que comprenen, parlen i estimen la llengua emprada en el seu judici.
La jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans no deixa lloc als dubtes. En el cas K c. França (1983) el TEDH ja va declarar inadmissible el recurs d'un ciutadà francès que havia insistit a parlar bretó en un judici tot i ser competent en francès. Segons el TEDH l'article 6 del Conveni "ne s'applique que dans le cas où l'accusé ne comprend ou ne parle pas la langue utilitsée devant le tribunal" [només s'aplica en el cas que l'acusat no comprèn o no parla la llengua utilitzada davant el tribunal].
El mateix que diem de la Convenció i del TEDH ho podríem dir del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i del Comitè de Drets Humans de l'ONU. L'article 14.3.f) del Pacte també diu que tota persona acusada té dret "a ser assistida gratuïtament per un intèrpret si no comprèn o no parla la llengua en la qual s'expressa el tribunal". En el cas Guesdon c. França (1990) el Comitè va arribar a les mateixes conclusions que el TEDH a propòsit d'un altre ciutadà francès que havia demanat d'expressar-se en bretó en un judici: denegar l'ús del bretó a un acusat que era competent en francès no havia violat el seu dret a un judici just.
Tot i que no estigués forçat per cap norma superior, el fet és que el president Manuel Marchena va oferir a Junqueras i companyia la possibilitat de beneficiar-se de la interpretació consecutiva. Per què consecutiva i no simultània? Marchena va dir que la interpretació simultània suposaria una restricció inadmissible del principi de publicitat, perquè impediria que les persones desproveïdes d'auriculars –dins o fora de la sala– entenguessin les declaracions fetes en català. En català corrent, d'això se'n diu excuses de mal pagador. És possible que la raó última per excloure la interpretació simultània no fos el principi de publicitat, sinó el que podríem anomenar "síndrome del pinganillo", és a dir, l'horror que provoca en les elits polítiques i judicials espanyoles la perspectiva de veure ciutadans espanyols que necessiten auriculars per comunicar-se entre ells. En qualsevol cas, el cert és que l'argument dels auriculars no se sosté: en un judici es pot proporcionar un servei d'interpretació simultània sense que el tribunal ni ningú del món mundial necessiti aquest estri. Les vistes del judici per l'11-M que hi ha a YouTube en són un bon exemple: un acusat declara en àrab, es fa la interpretació simultània al castellà i la megafonia de la sala reprodeix la veu de l'intèrpret, que és la que sent el televident. Per què no s'ha optat per aquesta solució en la vista oral del cas especial 20907/2017? Si Marchena volia realment afavorir l'ús del català, la seva opció per la interpretació consecutiva ha tingut l'efecte contrari: tindrem un judici íntegrament en castellà que a part de no fer justícia als acusats tampoc farà justícia al plurilingüisme.
