El problema tabarnès

Professor de la UABSi hem de ser sincers, un balanç objectiu dels assoliments del procés català no pot ser especialment optimista. El Procés no solament no ha conduït a la meta que era suposadament a un pam -la independència efectiva- sinó que ha contribuït a crear un problema que pot llastar qualsevol estratègia independentista futura i l’estabilitat mateixa del país. Ens referim a l’eclosió d’una minoria nacional espanyola dins de Catalunya amb un partit de referència -Ciutadans- que renuncia a representar tots els catalans per enarborar la bandera tabarnesa. Fa poc Jordi Muñoz escrivia en aquestes mateixes pàgines que “Tabàrnia no és una broma”. Així com ell reflexionava preventivament sobre el possible dret a decidir dels tabarnesos proposant de revisar la concepció decimonònica de la nació, en aquest article volem insistir en els efectes catastròfics que el tabarnesisme pot tenir en la convivència entre catalans. I ara que celebrem el primer centenari del famós discurs dels 14 punts del president Wilson, pot resultar oportú situar el nostre problema en aquell marc de reflexió.

Contràriament al que es diu sovint, entre els 14 punts de Wilson no n’hi ha cap que esmenti pel nom el dret a l’autodeterminació. En el cas dels pobles de l’Imperi Austríac, per exemple, Wilson només va dir que se’ls hauria d’assegurar “l’oportunitat més lliure de desenvolupament autònom ” (la cursiva és nostra), i dels pobles de l’Imperi Rus, Wilson només va defensar la independència de Polònia, sense fer cap esment d’Estònia, Letònia, Lituània o Ucraïna. Sigui com sigui, el fet és que els 14 punts de Wilson van contribuir a crear el substrat intel·lectual que va permetre una cascada de proclamacions d’independència a la fi de la Primera Guerra Mundial. En el cas de l’Imperi Austríac, res de “desenvolupament autònom” dels seus pobles, sinó desmembrament amb tots els ets i uts: independència efectiva de Txecoslovàquia, independència efectiva del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, i annexió efectiva de la Transsilvània hongaresa a Romania.

Aquestes independències van resoldre alguns problemes nacionals però també en van crear de nous. La independència de Txecoslovàquia, per exemple, va resoldre el problema txec de l’Imperi Austríac però va crear el problema alemany de Txecoslovàquia, un problema que va desestabilitzar la I República Txecoslovaca i va conduir finalment al seu col·lapse. L’annexió de Transsilvània a Romania va resoldre el problema romanès del regne d’Hongria però va crear el problema hongarès de Romania. (El problema alemany de Txecoslovàquia només es va resoldre traumàticament després de la Segona Guerra Mundial, i el problema hongarès de Romania encara cueja avui, com es pot apreciar en les intermitents declaracions antihongareses de l’elit política romanesa.) Tots aquests problemes nous van ser conseqüència de la mateixa tècnica: l’aplicació del principi de les nacionalitats a territoris nacionalment dividits. (El desmembrament de la Unió Soviètica ha produït algun resultat semblant: el problema rus d’Ucraïna n’és l’exemple més clar. En aquest sentit, Llibert Ferri també alertava fa poc en aquest mateix diari d’una possible Tabàrnia russa a Letònia.)

En el cas català, el procés independentista pot tenir el mateix efecte que la independència de Txecoslovàquia o l’annexió de Transsilvània a Romania. S’està coent el problema espanyol de Catalunya, un problema que pot acabar ocupant una posició central en la vida política de Catalunya, tant si esdevé un estat independent com si no. En aquest context, les xifres importen molt: 1,2 milions d’hongaresos de Transsilvània potser no aconseguiran desestabilitzar un país de 20 milions d’habitants, però els més de 3 milions d’alemanys de Txecoslovàquia sí que van condicionar la vida d’una Txecoslovàquia de 13 milions d’habitants. La dimensió de la “pàtria nacional externa” respectiva (en la terminologia de Rogers Brubaker) també és rellevant: no és el mateix Alemanya o Rússia que Hongria. En el cas català, el pes d’un milió llarg de persones en una població de 7,5 i un cens electoral de 5,5 no és gens negligible, i per dimensió Espanya sempre serà més forta que Catalunya. Arribat el cas, el que no podrem fer és dir que no havíem previst que Espanya fomentaria i explotaria la divisió nacional de Catalunya amb propòsits d’agitació i de mobilització política, que és una cosa que han fet i fan estats de tots els colors en defensa dels seus interessos i que a sobre està molt estudiada en la bibliografia.