Actituds i actituds

Catedràtic de la UPFQuan Felipe González va guanyar les eleccions del 28 d’octubre de 1982, alguns grans diaris internacionals van caracteritzar el seu discurs com a “nacionalisme espanyol” i el seu equip –el nou govern– com un grup de nacionalistes espanyols. Ho van dir amb naturalitat, sense segones intencions, volent descriure de la millor manera possible què representava Felipe González i què podia representar. No una revolució social sinó un afermament de la lliure voluntat nacional espanyola. Oferia un projecte que semblava prou atractiu per al 48 per cent de l’electorat, que obtenia una majoria absoluta dels escons al Congrés de Diputats. Molts dels que el van votar volien exactament el que ell prometia: “canvi”. Recordem que era el lema del PSOE. Poc precís, però potent en aquelles circumstàncies. Va semblar que era la “ruptura” completa amb el franquisme. El final de la Transició.

Crec que la qualificació de “nacionalisme espanyol”, en aquells mateixos termes, es pot aplicar a Pedro Sánchez, i la reacció dels mitjans espanyols i internacionals així ho confirma. El seu missatge ha estat igualment simple: “canvi”. Imbatible. Veurem com es concreta. Només l’estil? L’actitud? La diferència amb Felipe González és òbvia: Pedro Sánchez arriba amb una feble minoria parlamentària. La crida al canvi va fer possible la majoria de suport a la moció de censura al president Rajoy. ¿Podrà tornar a disposar d’una majoria semblant? No és gens clar. S’especula sobre quant de temps podrà governar sense haver de sotmetre’s a votacions de les Corts. Sorprenentment, el marge és gran. Si no presenta lleis, pot anar tirant. Ja veiem que la discrecionalitat dels governs estatals pot ser gran, i amb això compta el nou president Sánchez per fer una llarga campanya electoral.

Què en podem aprofitar? Evidentment, tot el que es pugui, de cara i també discretament. Hi haurà molta escenificació i esperem que també funcioni la rereescena. Què en podem obtenir? Probablement poc. Una mica de canvi d’actitud. Però molt poc. El desplegament de ministeris ja recorda que el nou govern estatal vol ser actiu en àrees de competències completament transferides a les comunitats autònomes (CA) i on la presència estatal hauria de ser mínima. Algunes de les noves carteres ministerials (noves en relació al govern anterior, no en relació al passat) representen exactament aquest afany d’estar present en camps on les CA han de tenir més protagonisme. Això val per a la Cultura i l’Esport, per a la Indústria, el Comerç i el Turisme, per a la Ciència, la Recerca i la Universitat i per a la Transició Ecològica, però també per a departaments preexistents com el d’Ensenyament i Formació Professional o el de Salut i Benestar Social, que haurien de reduir-se perquè les CA fan tota la despesa. La voluntat de presència en tots aquests camps és una amenaça més que no pas una esperança vista des de Catalunya i des de les CA amb una mínima voluntat d’autogovern. Convé recordar que, a Itàlia, l’ex primer ministre Matteo Renzi va perdre, fa un any i mig, un referèndum on intentava recuperar per al govern central competències com les mencionades, que estaven en mans de les regions.

Altres testos del canvi d’actitud són ben coneguts: avançar en la desjudicialització de la política del govern central cap a Catalunya, en la descriminalització dels polítics escollits democràticament i en el desempresonament dels oponents polítics.

Es parla menys d’altres canvis d’actitud, que sempre apareixen en el primer moment que es vol mostrar un canvi de tarannà, però que després desapareixen misteriosament de l’agenda política espanyola. S’han mencionat, per enèsima vegada, els 46 punts del president Puigdemont, i els 23 del president Mas. Els uns i els altres eren peticions formulades al president del govern espanyol assenyalant decisions discrecionals del govern estatal que podrien solucionar-se amb bona voluntat. Rellegir la llista d’aquestes peticions fa somriure: és tan obvi que només depenen de la bona voluntat com que aquesta bona voluntat no existeix. Si el conflicte “territorial” (el conflicte amb Catalunya) existeix és per la insistent política centralitzadora i uniformitzadora del govern de l’Estat, que tracta, des de fa anys, de desfer tot allò que va permetre la Constitució pactada i votada l’any 1978.

I aquí tornem al “nacionalisme espanyol”. Per benèvola que sigui la seva caracterització, encara ens ha de mostrar una bona voluntat sostinguda, com la que el govern federal canadenc va mostrar respecte al Quebec després dels diversos referèndums que hi va haver. Un canvi d’actitud, ni més ni menys!