És Catalunya la comunitat autònoma més afavorida?

La publicació dels resultats de l’enquesta del CEO per a tot Espanya ha estat impactant. Ha inclòs preguntes tan interessants com l’opinió que es té sobre quines són les comunitats autònomes més afavorides pel govern central. A la resta de l’Estat es veu Catalunya com la més afavorida (64,7%) a molta distància del País Basc i Madrid. Quanta veritat hi ha en aquest sentiment? Podem sospitar que es confon “afavorida” amb “la més rica” o, filant més prim, es confon “afavorida” amb “la que rep més diners del govern central”.

Disposem, des de l’any 2016, d’un instrument molt valuós per avaluar el benestar efectiu, conseqüència, essencialment, de la provisió de serveis públics, pagats amb recursos públics. És l'índex de progrés social (IPS) elaborat per la Comissió Europea per a totes les 272 regions de la Unió Europea. En el cas espanyol, aquestes regions coincideixen amb les comunitats autònomes. L'IPS vol ser una alternativa al PIB per càpita. No està construït amb dades econòmiques sinó amb cinquanta indicadors principalment descriptius dels resultats que es volen controlar (mortalitat, sinistralitat a les carreteres, emissions de CO2, accés a internet, matriculació postsecundària, etc.) però també amb indicadors subjectius de percepció (confiança en la justícia i en la policia, tolerància amb les minories, satisfacció amb l'habitatge, satisfacció amb la qualitat de l'aire, etc.). Els resultats potser presenten alguns biaixos entre països deguts als indicadors més subjectius. Tanmateix, el gruix dels indicadors són mesures inequívoques i donen solidesa a l'exercici. En qualsevol cas, ens permeten una aproximació fresca, nova i precisa als nivells de benestar de les comunitats de l'Estat.

Què en surt? Amb unes dades que corresponen al període 2010-2013, en plena crisi, els IPS de les comunitats espanyoles estan encapçalats per les tres més riques d’Espanya: primer, Madrid, la més rica; segon, el País Basc, i tercer, Navarra. Com més riques, millor índex de progrés social. La quarta per PIB per càpita és Catalunya, però és la dotzena (de disset) en IPS. ¿Hi ha alguna altra comunitat que pateixi una qualificació tan dolenta en “progrés social” partint d’una bona posició en PIB per càpita? Sí. Les Illes Balears serien la setena i passen a ser la setzena. Totes les altres mantenen aproximadament la seva posició en PIB per càpita quan es mesuren en progrés social. Les principals beneficiàries són Cantàbria (puja cinc posicions en IPS), Astúries (en puja quatre) i unes quantes que en pugen tres.

Què pot explicar la forta caiguda de Catalunya i les Illes Balears? Els signes polítics dels governs autonòmics han estat diferents i no poden ser una explicació convincent. La conjuntura econòmica ha estat la mateixa que a altres comunitats, especialment les mediterrànies, on el turisme i la construcció han estat molt importants, i la crisi duríssima. La qualitat institucional ha estat comparable a moltes altres. Només hi ha un element prou potent per explicar que les bones posicions en PIB per càpita s'acabin traduint en pobres resultats de benestar mesurats per l’índex de progrés social: les balances fiscals. Quan s’han pogut mesurar les balances fiscals pel mètode del flux de caixa (on es fa la despesa), les Illes han estat sempre les més desfavorides, i Catalunya ha estat la segona més desfavorida. En l’ocasió que el mateix govern de l’Estat en va fer el càlcul, per a l’any 2005, resultava que el dèficit fiscal de les Illes era de l’ordre del 14% del seu PIB, i Catalunya el tenia del 9% del PIB. Aquestes redistribucions de renda han empobrit les comunitats que les han patit. No només han estat solidàries amb comunitats més pobres, sinó que han transferit renda a comunitats més riques i a d’altres, més pobres en PIB per càpita, que han esdevingut millors en IPS. Per a les Illes i per a Catalunya n’ha resultat una inferior prestació de serveis públics, independentment de qui hi governava.

El conflicte és estructural. S’enfronta no només a interessos molt arrelats, sinó també a la percepció, alimentada pels mitjans estatals que desinformen sistemàticament, que Catalunya és la més beneficiada per l’Estat. No hi ha res més lluny de la realitat!

Es poden fer polítiques benintencionades de redistribució de riquesa i d’increment de la prestació de serveis públics a escala local i a escala autonòmica, i seran molt benvingudes, però el problema principal és el desequilibri entre els recursos que es queda l’Estat per fer-ne el que vulgui i els que retornen a les Illes i a Catalunya. Mentre això no es corregeixi a fons, les amargues queixes catalana i illenques seguiran estant molt ben fonamentades.