Disbarats electoralistes sobre Catalunya

Els deu dies de campanya electoral que acabem de viure ens han deixat, especialment en els debats entre partits, una col·lecció de disbarats de grans dimensions. El format rígid dels debats, que dificultava les rèpliques entre candidats i impedia que els periodistes repreguntessin, ha facilitat que afirmacions completament falses hagin quedat sense correcció. Potser els polítics que podien rebatre-les no van voler perdre el seu valuós temps de pantalla corregint els errors d'altres candidats per poder concentrar-se en defensar les seves propostes o arguments. Una llàstima. A campanya acabada i eleccions realitzades cal, tanmateix, corregir tants disbarats com sigui possible. En l'àmbit econòmic i pressupostari n'hi ha una colla.

La més espectacular de les falsedats ha estat la que han repetit els candidats de Vox: cal eliminar les autonomies, que malbaraten els recursos de què disposen, i dedicar la seva despesa (parlaven de noranta mil milions d’euros) a pagar pensions. Què es perdria si s’eliminés la despesa de les comunitats autònomes? La salut i l’ensenyament són competències completament transferides a les comunitats. Per al conjunt de les comunitats la despesa puja, precisament, a noranta mil milions d’euros. És el 24% de la despesa de totes les administracions públiques! I és el gruix de la despesa de les comunitats. La resta de la despesa també és socialment molt valuosa. Inclou des de l’obra pública a la cultura, la promoció econòmica, la protecció social, l’habitatge, la policia, la justícia, la promoció de l’ocupació, el medi ambient, etc. De fet, és difícil trobar despesa “inútil”. Si n’hi havia, les retallades que es van haver d’aplicar durant els anys de la crisi de les finances públiques la van eliminar tota. Si això és cert en general per a totes les comunitats autònomes, ho és encara més per a la Generalitat, sempre maltractada fiscalment i que ha patit retallades més grans que les de la majoria dels governs autonòmics i comparable a les d’altres comunitats mediterrànies.

Vox demonitza la despesa autonòmica amagant que és eminentment social. És fàcil adonar-se que la falsedat repetida amb insistència vol legitimar la destrucció de l’autogovern autonòmic, però potser també l’eliminació de la despesa social que, en el seu afany de privatització extrem, deu desitjar que les administracions públiques deixin de proveir. La demonització de la despesa autonòmica també ha sigut característica dels programes de Ciutadans i també de la demagògia del Partit Popular, excepte quan s’acosta al poder i com a executiu s’ha de fer més responsable.

Un altre disbarat repetit pels principals exponents dels partits de la dreta unionista és la negació del dèficit fiscal català. Afirmen que paguem per renda i rebem per ciutadania. Han arribat a afirmar que l’Estat ha apostat per Catalunya i ha realitzat moltes inversions que permeten que tingui unes excel·lents infraestructures. Ben al contrari! El dèficit fiscal català és tan autèntic que no l’ha aconseguit eliminar ni Cristóbal Montoro quan era ministre d’Hisenda i va promoure el “sistema de cuentas públicas territorializadas”, que volia ser la superació de les balances fiscals. El que va obtenir va ser aproximadament el mateix que s’obtenia amb les balances fiscals. Tots els experts saben calcular quina és la part que es redistribueix territorialment per l’efecte de pagar per renda i rebre per ciutadania. A Catalunya, un 2% del PIB. La resta, fins a arribar al 8% del dèficit fiscal, és decisió discrecional del govern de l’Estat. Aquests sis punts de PIB són més de dotze mil milions d’euros per a Catalunya.

Una de les conseqüències més vistoses d’aquesta discrecionalitat ha estat la subinversió en obra pública responsabilitat del govern estatal. L’abandonament de les infraestructures de la xarxa de Rodalies és responsabilitat directa de l’Estat, com ho és la negativa a construir l’eix ferroviari mediterrani. La mancança és tan vistosa que els governs centrals de vegades l’han de reconèixer i han de prometre augmentar la inversió estatal a Catalunya. Rarament ho fan, dissortadament.

Si subinvertir en infraestructures de transport indispensables és greu, encara ho és més que el model de finançament, amb l’excusa de la igualtat de tots els ciutadans, dediqui la mateixa despesa per càpita a tots els serveis públics, independentment del cost de la vida. D’aquesta falsa igualtat en resulten greus diferències en la provisió de serveis, que han quedat dolorosament recollides en el nou índex de progrés social que calcula la Unió Europea. Catalunya passa de la quarta comunitat espanyola per PIB per càpita a la dotzena en índex de progrés social. És la conseqüència del dèficit fiscal: menys serveis públics.

En definitiva, hem sentit falsedats repetides amb insistència i cal dir-les. Però, no ens enganyem, són falsedats que deliberadament busquen perjudicar el benestar dels ciutadans de Catalunya.