Intel·ligència pressupostària

XAVIER BERTRAL
i Albert Carreras
11/11/2020
4 min

Estem en ple debat, al Congrés de Diputats, sobre si s’admet a tràmit o es retorna al govern de Pedro Sánchez el projecte de pressupostos generals de l’Estat (PGE) per a l’any 2021. Recordem que no hi va haver PGE per al 2020, i que el projecte per al 2019 va ser tombat al Congrés el 13 de febrer del 2019. Això vol dir que l’Estat viu amb pressupostos prorrogats des del 2018, uns pressupostos que es van aprovar la tardor del 2017 amb el govern de Rajoy i Montoro al ministeri d’Hisenda. Dit d’una altra manera, aquells darrers PGE de Montoro han sobreviscut tres anys. Va ser sorprenent que la majoria que va desplaçar Rajoy de la presidència del govern de l’Estat no fos capaç d’acordar uns PGE, que són l’eina de gestió més important a l’abast d’una majoria parlamentària.

Els PGE es poden veure de dues maneres contraposades: com un pacte de principis polítics o com un pacte d’interessos. Des de Catalunya, especialment des dels partits d’obediència exclusivament catalana, es tendeixen a veure com un pacte de principis polítics en lloc de com un pacte d’interessos. És el contrari del que fan els partits bascos, que distingeixen escrupolosament principis i interessos. A Catalunya, avantposar els interessos està mal vist. Això vol dir que fa temps que molts ciutadans no voten a qui cau en el pecat del “peix al cove” o alguna cosa que s'hi assembli. És així ben bé des de la tardor del 2010, quan CiU es va negar a negociar els PGE amb Rodríguez Zapatero per poder arribar neta d’aquest estigma (“interessos en lloc de principis”) a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010. La collita de resultats que va obtenir el PNB en aquella negociació va ser memorable. El PNB sap fer això fins i tot estant a l’oposició al País Basc.

Per què hem de considerar que uns PGE són un afer de principis? M’ho han explicat moltes vegades però encara no ho he entès. Pot ser pànic a l’opinió de l’electorat. Por a semblar traïdor. Por a un tuit com l'infaust de les cent cinquanta-cinc monedes de plata. Ens hem de desfer de la visió sempre essencialista dels pressupostos. Els pressupostos són previsió i priorització d’assignació de recursos públics. Es pot donar suport a uns pressupostos independentment de si hi ha coincidència en els principis, o no.

El febrer del 2019 ERC i el PDECat van votar en contra de la tramitació dels PGE. No van voler ni veure’ls, ni condicionar-los. Estàvem en ple procés judicial als líders polítics que van garantir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i es va creure que no es podien votar els PGE per principis. Encara que el procés judicial correspongués a un poder de l’Estat diferent, no es va voler donar una oportunitat a uns PGE que deuen haver estat els més influïts per Podem i els comuns que mai podrem veure. Eren uns bons pressupostos, encara més després de molts anys de PGE del PP. Preveien inversions abundants i molt necessàries per a Catalunya i incrementaven força tota la despesa social. Hi havia motius poderosos per aprovar-los. L’activisme de Pablo Iglesias, que el va portar a negociar directament amb el president Puigdemont, a l’exili, i amb el vicepresident Junqueras, a la presó, demostrava fins a quin punt Podem i els comuns hi estaven implicats. La manca de gestos de Pedro Sánchez demostrava fins a quin punt no li importava que li tombessin els PGE i les ganes que tenia de trobar una bona excusa per anar a eleccions anticipades. El vot negatiu d’ERC i el PDECat va ser d’una miopia clamorosa i va fer mal al propi país i al propi electorat.

El resultat de les eleccions anticipades de l’abril del 2019 va ser un desastre per als partits independentistes catalans. Van deixar de ser decisius al Congrés de Diputats mentre que Ciutadans va passar a ser-ho. Albert Rivera va desaprofitar la seva oportunitat, i Pedro Sánchez també. La sort va voler que a les noves eleccions anticipades, les del novembre del 2019, Ciutadans deixés de ser decisiu, Podem-comuns seguís sent indispensable i ERC i Junts per Catalunya tornessin a ser necessaris. Però no hem pogut gaudir d’algunes de les millores que representaven aquells PGE del febrer del 2019.

¿Hem de caure ara en el mateix error? La negociació d’uns PGE és idònia per aconseguir recursos. Ara ens en falten per totes bandes. No cal ni posar-ne exemples perquè els tenim molt presents: autònoms, pimes, turisme, cultura, restauració, etc. Si les forces que donen suport a l’actual govern de la Generalitat fracassen en la gestió ordinària a Catalunya i fracassen en la gestió dels interessos materials dels catalans allà on poden influir, com és als PGE, quin discurs els quedarà que pugui ser electoralment convincent? Només el dels principis? ¿Convenceran algú que no ho estigui prèviament? ¿Mobilitzaran els convençuts que necessiten urgentment suport econòmic? ¿Com es presentaran davant els seus possibles electors?

stats