Promeses de benestar falses
Si les campanyes electorals tendeixen a ser ocasions en què es pot dir qualsevol mentida, la que ara estem vivint supera tot el que podíem esperar. Un exemple: hi ha candidatures -com la de Ciutadans- que prometen millorar les polítiques de benestar finançant-les amb els estalvis en “estructures d’estat”. Que ningú no s’enganyi: aquestes estructures, com ara les ambaixades, eren baratíssimes.
Com més avança la intervenció que el Partit Popular està fent del govern de la Generalitat, més descobreix que les famoses estructures d’estat que veritablement preocupaven a Madrid eren molt barates, fins i tot gratuïtes. Eren hores extres no retribuïdes fetes per alts càrrecs, funcionaris i empleats públics entusiastes. Eren serveis públics -com l’exterior- que totes les comunitats autònomes tenen, però la Generalitat hi creia, en lloc de fer-los servir com a prebendes per col·locar-hi amistats. Eren una informació plural i de qualitat en lloc d’una informació teledirigida. Eren una actitud mental i un gran acord col·lectiu, però sense costos per a les finances públiques. Doncs sembla que la gran política social del que a les enquestes és el partit unionista preferit pels electors es limita a això: estalviar les estructures d’estat. Meravella que el puguin votar ciutadans -mai més ben dit- que estarien més interessats a millorar les polítiques socials.
Per millorar les polítiques socials calen més recursos públics. Hem arribat al punt de tensió on som, en part, perquè el govern de l’Estat no ha volgut parlar mai d’aportar més recursos als ciutadans de Catalunya. I parlem dels recursos generats pels mateixos ciutadans de Catalunya!
Des de Ciutadans no paren de dir que el dèficit fiscal de Catalunya no és més que una redistribució automàtica de renda entre ciutadans rics i ciutadans pobres. No hi ha res més fals. Ben bé tres quartes parts del dèficit fiscal (els famosos setze mil milions d’euros) són discrecionals. És a dir, l’Estat no els gasta a Catalunya i per als catalans perquè no vol. No té res a veure amb la redistribució automàtica de renda. Que no ho dubtin els potencials votants de Ciutadans: les polítiques socials que desitgen necessiten més recursos, uns recursos que l’estat espanyol els nega, i que Ciutadans els nega.
Però és que fins i tot en la part de redistribució automàtica hi ha un biaix discrecional. És un biaix contra les rendes més baixes de les comunitats autònomes més riques. El que es redistribueix automàticament són euros, en principi els mateixos euros per a tothom. Però la vida és més cara o més barata segons els territoris. A les comunitats amb una vida més cara -com Catalunya- les pensions i els subsidis s’encongeixen pel cost de la vida. La provisió de serveis públics s’encongeix pel cost de la vida. De fet, que això és un problema ho demostra que l’INE fa temps (des que governa el PP) que es nega a calcular el cost de la vida a escala autonòmica per evitar greuges entre comunitats. Però tots els investigadors que han realitzat els càlculs arriben a la mateixa conclusió: les diferències de cost de la vida entre comunitats són molt significatives. Els més pobres de les comunitats més riques són els més perjudicats del fet que no es tingui en compte la diferència en cost de la vida. El seu benestar és inferior al dels que tenen la seva mateixa renda en altres territoris de l’Estat. Fins i tot, en igualtat de poder adquisitiu, paguen més IRPF, perquè l’IRPF es paga sobre ingressos nominals i no sobre ingressos ajustats al poder de compra.
Als catalans de rendes baixes els convindria una reforma del model de finançament i una reforma fiscal que corregís els ingressos pel cost de la vida. En bona mesura som on som perquè ni una reforma tècnica com aquesta ha estat admesa per l’Estat i pels partits nacionalistes espanyols. Entossudint-se a no atendre les legítimes preocupacions dels catalans -ni aquesta ni moltes altres-, han acabat portant les queixes a la petició d’independència. Si no canvia el seu capteniment, el clam anirà creixent i no hi haurà sentiments identitaris espanyols que el puguin contenir.
Aquests darrers dies s’ha mencionat sovint -el cas de Sixena ho ha propiciat tristament- l’expressió, aplicada als catalans, de “cornuts i pagar el beure”. Ho aprofito per recordar que l’expressió no té cap sentit, però que el guanya tot si ens adonem que no és més que l’alteració de l’autèntica, que no és altra que “cornut i pagar el jeure”. Doncs no només els independentistes catalans són “cornuts que paguen el jeure”, sinó que els votants de l’unionisme també ho són. Tota la població catalana està pagant l’agressivitat del nacionalisme espanyol. Uns la pateixen perquè s’hi oposen, i uns altres la pateixen perquè no s’adonen que l’espanyolisme caricaturesc que ha crescut als mitjans de Madrid els està prenent el pèl oposant-los a falsos enemics.
