Reconversió ocupacional
La nostra societat s’enfronta a un repte enorme: la seva reconversió professional, laboral i empresarial. Hi ha activitats que ja no es podran fer en les quantitats que es feien (comerç, automoció o turisme), que no es podran fer com es feien (totes les que s’han de fer en major mesura digitalment) o que estaran sotmeses a nous requeriments sanitaris que obligaran a canviar tradicions de relació que estaven molt arrelades. Com més descobrim els orígens de la pandèmia del coronavirus més conscients som de la vulnerabilitat en què ens trobem i de la necessitat d’estar més previnguts davant del risc de recaiguda.
Un d’aquests grans canvis que ha vingut per no marxar és la digitalització. De fet, s’han accelerat tendències que ja eren molt fortes. El teletreball, la teleformació i la telerelació han vingut per quedar-se. Tothom s’ha d’alfabetitzar en les exigències de la nova vida digital. En canvi, la reconversió no és fàcil. Si pensem un moment en qui s’ha reconvertit durant els mesos de confinament descobrirem que són, essencialment, tres tipus de persones. Primer, les que han teletreballat, que han tingut el suport dels tècnics informàtics de les seves empreses. Segon, les que han ensenyat i estudiat en línia, des de la primària fins al doctorat, que han comptat amb el suport dels tècnics i professionals ja ensinistrats de les institucions educatives. Tercer, totes les que han hagut d’improvisar l’aprenentatge però que han gaudit del suport d’alguna persona que ja estava prèviament formada. A tothom qui no estava preparat li ha calgut algun suport.
Doncs bé, ara hem d’organitzar suports per a tothom. Tota la societat s’ha d’alfabetitzar digitalment. Des dels comerços fins a la gent amb menys recursos o els jubilats, des dels treballadors dels serveis més mal pagats fins a les administracions públiques, tothom ha d’incorporar-se a la nova societat digital. La màxima urgència és per a aquells que han perdut la feina i per als que han perdut el seu negoci, fos com a autònom o com a petit empresari. Per a tots ells cal facilitar eines de formació que ajudin a la reconversió laboral, professional o empresarial. Després –i mentrestant– vindran els que no són econòmicament actius però que són ciutadans actius, amb plenitud de drets. També necessitaran actualitzar-se i reconvertir-se per no perdre el pas de la societat que els rodeja.
Amb quins recursos comptarem per a aquestes reconversions? Amb els fons comunitaris que sempre han vingut per a reconversió ocupacional i que ara tornaran a venir dins dels grans paquets d’ajudes excepcionals per refer el teixit productiu després de la paràlisi econòmica del confinament. Vindran de la Comissió Europea o dels governs de l’Estat o de la Generalitat o dels ajuntaments, però vindran. Qui es dedica actualment a la reconversió ocupacional? Entitats que hi estan especialitzades. Quina eficàcia tenen? Molt baixa. Quan es comparen les polítiques de reconversió ocupacional a escala europea es descobreix sempre el contrast entre l’eficàcia de les polítiques de l’Europa central i septentrional amb la ineficàcia de les que s’apliquen a l’Europa meridional. Els nòrdics no entenen per què no funcionen als països meridionals unes polítiques ben dissenyades per reduir l’atur i per facilitar el canvi d’unes feines en declivi a unes altres en expansió. No entrem en les tristes realitats dels nostres països. N’hi ha prou sabent que cada euro gastat en reconversió ocupacional al sud d’Europa redueix el PIB i redueix l'ocupació. És incomprensible però és així. És sabut que a Espanya com més despesa es fa en polítiques actives d’ocupació, més alta és la taxa d’atur estructural. Concretament Espanya és excepcional per l’impacte negatiu de les polítiques actives d’ocupació sobre l’ocupació. Sí, heu llegit bé.
Com podem sortir de l'atzucac que suposa que els diners destinats a polítiques actives d’ocupació generin més desocupació? La resposta només pot ser encarregar la gestió d’aquests fons, quantiosíssims, a entitats o institucions ben acreditades per l’eficàcia en la gestió de la formació. Afortunadament n’hi ha. Són de dues menes: les empreses, que estan interessades en formar els seus treballadors, i les institucions educatives a càrrec d’ensenyaments reglats, que tenen llarga trajectòria contrastada de formar els seus estudiants. Aquestes institucions educatives poden ser escoles, instituts o universitats, però tenen en comú que fan ensenyaments reglats i que estan molt supervisades, controlades i avaluades. No se’ls coneixen fraus. Estan contínuament sotmeses a l’escrutini públic i a la competència per atreure estudiants. Són idònies per gestionar els fons per a les polítiques actives d’ocupació.
