Carta a George Floyd: 'No parlis, si no pots respirar'

Des del 25 de maig, el teu nom ha fet la volta pòstuma al món, amb persones aquí i allà que claven un genoll a terra i aixequen el puny enlaire, com a forma de protesta per un altre cas de violència policial contra els afroamericans. Havíem sentit a parlar de George Floyd, però pocs sabíem fins a aquesta setmana què va passar l'última mitja hora de la teva vida.

Els quatre agents que et van detenir estan acusats d'assassinat en segon grau. Si surten culpables, els cauran 40 anys de presó. Un d'ells, Thomas Lane, se'n vol lliurar. Defensa que ell va intentar impedir el maltractament a què et sotmetien, però que només portava quatre dies exactes al cos i que no va poder fer res per aturar el seu superior, amb una trajectòria de 20 anys a la policia. L'advocat defensor de Lane va fer pública, dimecres, la transcripció del que van gravar les càmeres que els agents portaven a l'uniforme. Trenta vegades vas dir "I can't breathe". Però comencem pel principi.

A les 20.01 del 25 de maig, el dependent d'una botiga truca a la policia. Que un paio que anava mig begut li ha pagat un paquet de tabac amb un bitllet de 20 dòlars que sembla fals. A les 20.07, arriben els dos primers agents i el noi els indica que el sospitós (que ets tu) és allà a dins d'aquell cotxe, amb dues persones més. El policia que es considera innocent és qui s'acosta primer, qui t'ensenya la pistola i et fa baixar del cotxe. "Sisplau, no em mati", li demanes quatre vegades. No et resisteixes, però tens un comportament estrany. Treus escuma per la boca i els agents conclouen que deus anar drogat. Et volen fer entrar al cotxe patrulla i tu t'hi negues, que pateixes claustrofòbia i angoixa, dius, que t'acabes de recuperar del covid-19. I et deixes caure a terra, al costat del vehicle.

Aquí és quan entra en joc Derek Chauvin, el policia veterà, el que et tindrà estirat de bocaterrosa, emmanillat i amb el seu genoll clavat al teu coll durant 8 minuts i 46 segons. "I can't breathe, I can't breathe", no deixes de repetir. "Em mataran!", afegeixes. "Doncs no parlis tant, que es necessita molt oxigen per dir això", contesta Chauvin. Hi ha vianants que graven l'escena i que recriminen als policies el que estan fent amb tu. Lane li pregunta al seu superior si no t'haurien de girar, de panxa enlaire. Un tercer agent et busca el pols i ja no te'l nota. A Chauvin li és igual; no et traurà el genoll de sobre fins que no arribi l'ambulància. Les teves últimes paraules han sigut: "Please, please, please". I les penúltimes: "Mama, t'estimo. T'estimo". Vides negres que no importen.

P.D. Expliquen els supervivents de la Guerra Civil que era molt dur sentir com la gran majoria de companys seus que queien al front s'enrecordaven de les seves mares, just abans de morir. M'hi han fet pensar les teves penúltimes paraules, i més quan he llegit que la teva mare va morir el 2018.