Carta a Iñigo Urkullu: 'Que no tenen Twitter a Euskadi?'
Benvolgut lehendakari: dijous van coincidir en un mateix dia el seu interrogatori al Tribunal Suprem i la mort del líder històric del PNB Xabier Arzalluz. Les Catalunyes que han mirat i miren a Euskadi per trobar models de fulls de ruta es van tornar a posar a en guàrdia.
Permeti'm una pregunta: que no tenen Twitter a Euskadi? En quaranta minuts de declaració, no li vam observar ni un gest de cara a la galeria per obtenir l'aplaudiment de les xarxes. Com a molt, una encaixada de mans amb Santi Vila, que ha estat àmpliament sobreanalitzada, i un “Buenos días, egu non, bon dia” que si tenia alguna cosa era aires dels anys 90 a 'El matí de Catalunya Ràdio', amb Antoni Bassas. Tot en vostè és d'una sobrietat i seriositat atípica en un líder que vulgui sobreviure en temps d'insults, mentides, pancartes a Waterloo i altres espectacles diversos.
El que vam veure va ser un exercici de memòria prodigiosa, d'un polític que relata fets i dates concretes (que n'aprenguin Rajoy, Zoido i Sáenz de Santamaría), un discurs sense cap paper que, de tan precís, semblava escrit. I un to de veu monòton i pastós que, caricaturitzat, es podria arribar a assemblar al del rei emèrit. El seu llenguatge corporal és d'una gran rigidesa ascètica. La impassibilitat i la fermesa li atorguen una aura de seguretat, que fa que sembli molt difícil contradir-lo. Acaba les frases i queda en l'aire una mena d'elipsi en què els espectadors li llegim als llavis el que no li cal ni dir: “Això és així, i punt”.
De l'Euskadi d'Urkullu al matí, a l'Euskadi d'Arzalluz a la tarda, quan vam conèixer la notícia de la mort de qui, precisament, ens deia “Buenos días, egun on, bon dia” als anys 90. Dos 'momentum' polítics oposats, dos lideratges molt diferents. La vehemència d'un i la serenitat de l'altre. De l'exabrupte jesuític a la fermesa moderada, tot en un mateix partit i en un mateix país, però en èpoques diferents. Madrid va trobar en Arzalluz la bèstia negra contra qui envestir i ara reconeix en Urkullu el seny català que no troba aquí.
Catalunya és aquell país en què sempre hi ha algú que mira a Euskadi per dir-nos com s'han de fer les coses. Abans eren uns els qui s'emmirallaven en la determinació basca per posar la directa. Ara són uns altres els qui agafen d'exemple el fre de mà amb què se circula a Ajuria Enea. O pels uns o pels altres, no acaben de desaparèixer els recels mal dissimulats i un cert complex d'inferioritat cada vegada que ens fixem en Euskadi.
P.D. El funeral de Xabier Arzalluz és aquest dissabte a les 7 de la tarda a Azkoitia. Segur que a alguns dels polítics catalans que són a la presó o a l'exili els hauria agradat assistir al comiat d'Arzalluz. Ens haurem de fixar en si hi va el seu coetani Jordi Pujol.
