Carta a Julen Lopetegui: 'Una mirada que no mira'

PeriodistaLa teva és una mirada que no mira. Sembla perduda cap a l'infinit, però no percep el que passa a l'exterior. És una mirada que mira cap endins, amb dos ulls massa junts, massa tristos. És una expressió de desconcert que ja t'havíem vist fa molts anys a la porteria del Barça.

Després hi ha la ganyota de la boca, que també transmet un cert malestar. Com si et recorregués el cos aquella desagradable sensació de mareig que precedeix el desmai. Va ser també en un Mundial, el del 2006, quan vas caure desplomat en un plató de La Sexta, mentre feies de comentarista. Des d'aquell dia, almenys en públic, no ho has repetit, però en els moments de més tensió (com dijous a la llotja del Bernabéu) no puc evitar pensar que en qualsevol moment et tornarà a passar.

Crec que és això i no el teu currículum; crec que és això i no els bons comentaris que fan de tu els jugadors que has entrenat, el que em fa desconfiar del teu rendiment a la banqueta del Reial Madrid. Hi ha persones que et transmeten seguretat i d'altres que, per més bé que vagin les coses, tems que se'ls acabaran torçant. Passava també quan feies de porter: eres capaç de fer una aturada excepcional i que, a la jugada següent, se't dobleguessin les mans i encaixessis un d'aquells gols ridículs que sortien a tots els resums de l'any.

Per aquest caràcter de personatge malastruc dels programes d'Alfons Arús, m'imagino que pots ser més bon entrenador que jugador. Els teus episodis puntuals de desconnexió del món eren més visibles (i risibles) en un terreny de joc que no pas a la banqueta. La prova és que en tres temporades al Barça vas jugar cinc partits de Lliga; en dues al Madrid, un sol partit, i a la selecció espanyola, també només un amistós. Però després hi ha una cosa que per ser al costat de Florentino Pérez no és bon negoci: la debilitat que has mostrat. Les teves llàgrimes en roda de premsa i les primeres declaracions no conviden a pensar que la posició de força la tindràs tu. Dir que el del Madrid és un tren que passa un cop a la vida és com certificar que és un càrrec que està per sobre de les capacitats. Canviar de criteri i quan fa dos dies havies afirmat rotundament que Messi era el millor jugador del món, assegurar ara que ho és Cristiano Ronaldo, què vols que et digui. Per a Florentino eres la sisena opció. Quan li han fallat les altres cinc, ha vingut a fitxar-te. I tu, a dos dies de començar el Mundial amb la selecció espanyola, ho has deixat tot per anar-te'n amb ell. Aquest és l'inici d'una relació desigual. Veurem com acaba.

P.D. Explicava Xavier García-Luque, dijous a RAC1, que Rinus Michels el 1974 entrenava la selecció holandesa i el Barça. Dirigia un partit d'Holanda, agafava un avió i seia a la banqueta blaugrana per als partits de la Copa del Generalísimo. No va guanyar ni un títol ni l'altre.