Carta a Ronald Koeman: 'Gràcies, Ronald'
Acceptes entrenar el Barça després del 2-8 i et trobes amb un burofax de Messi i una moció de censura al president. Quan ja s'anunciava l'apocalipsi, comença la Lliga i, en només dues jornades, ens has fet recuperar la connexió emocional amb un equip que s'ha tret de sobre aquell aire aburgesat i decadent que transmetia.
De manera que ara ja tenim ganes que siguin les nou de la nit d'aquest diumenge per veure el tercer partit oficial del Barça. I això és notícia, perquè feia temps que no ens passava i perquè no comptàvem que fos aquesta temporada quan recuperéssim la il·lusió. Teníem el millor jugador del món i un dels pitjors presidents. Faltava un líder. I has arribat tu, a qui intuïm com algú capaç d'actuar amb la mateixa claredat i determinació a la llotja, al vestidor i a la sala de premsa. No en sabem el final, però l'inici no podia haver estat millor.
Deia John Carlin que el teu únic mèrit per entrenar el Barça és haver marcat el gol que va donar al club la seva primera Copa d'Europa. No em sembla poca cosa. Ets un dels comptadíssims símbols del Barça que –ja és estrany– mai ens hem tirat pel cap els uns altres. Tan cruyffista com el primer, amic d'en Johan, la seva extensió a dins del camp en aquell Dream Team. Però, fixa't: cap sector del barcelonisme s'ha apropiat de tu ni n'ha renegat, perquè Wembley és de tots i és la primera. I com totes les primeres vegades sabem que hem de procurar no malmetre'n el record.
Quan al Barça la fi d'un cicle sembla el preludi de la fi del món no és una mala idea intentar recuperar la unitat a partir de tu i d'aquella samarreta taronja Meyba de Wembley. Has acceptat un repte que té, com a mínim, la mateixa pressió que devies sentir el 20 de maig de 1992, a dos quarts d'onze en punt de la nit, quan vas xutar aquella falta contra la porteria de Pagliuca. Aterres a Barcelona (d'on no has acabat de marxar mai) i, en plena indigència institucional i futbolística, als aficionats ens remets automàticament a un passat feliç. Obres la porta del vestidor i els jugadors més grans de l'equip (que només tenien cinc anys quan vas marcar aquell gol) et miren i veuen en tu que hi va haver Barça abans d'ells, i que també n'hi haurà després. Amb l'orgull ferit per les últimes humiliacions esportives, als futbolistes se'ls veu amb ganes de demostrar que també hi pot haver Barça, ara. Sembla que han –que heu– trobat en la crisi gasolina per a la revenja. Tant de bo te'n surtis, Koeman. Gràcies i sort!
P.D. Has treballat l'equip en silenci als entrenaments, mentre tots estàvem entretinguts amb la crisi institucional. Ara que venen setmanes mogudes, amb la moció de censura, possibles dimissions i eleccions a la vista, tocarà insistir-hi. El bany d'humilitat del 2-8 hi ajudarà.
