Carta a Sergi Roberto: 'El fill predilecte del Camp Nou'

Marques un gol i els aficionats el celebrem com si l'haguéssim fet nosaltres. Agafem la cançó 'Can't take my eyes off you' i canviem l''Oh, pretty baby' pel teu nom: “Seeer-giii-Rooo-beeer-to”. Que no podem ser Messi ja fa temps que ho sabem, però encara no hem abandonat l'esperança de creure que hauríem pogut ser Sergi Roberto.

Ets el fill predilecte del Camp Nou, perquè tots ens enganyem pensant que hauríem pogut ser tu. “S'ho mereix”, diem després d'abraçar-nos en cada gol teu. Em passa a mi, als que seuen al meu costat a la boca 346 i és una reacció que veig repetida a molts racons de l'estadi. Vivim els gols com actes de justícia a una trajectòria impecable. Els celebrem amb una satisfacció íntima difícil d'entendre quan, qui marca, no és algú de la nostra família. Per què ens fan tanta il·lusió els teus gols, Sergi? D'entrada, no ens enganyem, perquè en fas pocs. Si en marquessis cada setmana, t'asseguro que deixaríem de viure'ls amb aquesta excepcionalitat.

Pocs i ben triats. Alguns de museu, de vídeo del bicentenari del Barça, el 2099. A cada 6-1, un gol teu que entenem com un premi a la perseverança que has demostrat, impròpia del futbol (i del món) d'avui, on si allò que desitges no ho tens ara i aquí ho busques al cap d'un instant en un altre lloc. Ens alegrem que les coses et vagin bé perquè, d'aquí pocs dies, celebraràs els 27 anys i encara desprens la humilitat del que està començant la seva carrera. Perquè ets l'únic futbolista del planter que, en els últims anys, ha aconseguit un lloc en l'onze titular del Barça. Perquè t'has adaptat a una posició que no era la teva, sense obrir mai la boca. I perquè si no jugues, no corres a Instagram a penjar emoticones emprenyat.

També perquè sense fer soroll sembla que no siguis enlloc i ets a tot arreu, al lateral dret, al mig o a davant, amb aquelles escapades camp a través amb la pilota als peus. Perquè, com va dir Pep Guardiola d'Andrés Iniesta, tu tampoc sembles un jugador de futbol. De Busquets, la modèstia, el col·lectiu abans que els teus èxits personals; de Piqué, un físic agraciat, i de Bojan, el bon nano que sempre semblarà més jove del que és. Parlem dels valors de La Masia, però en tu intuïm també una educació que ja venia de casa i que permet demostrar-nos –a tots els que creiem que hauríem pogut ser Sergi Roberto– que es pot tenir molt amor propi i, al mateix temps, no deixar que l'ego se't desboqui com a tants i tants joves milionaris del futbol.

P.D. I encara un últim motiu, més personal: a cada gol que marques, dibuixes una L amb el dit gros i l'índex de la mà dreta per dedicar-lo a la teva mare i a totes les persones que pateixen esclerosi lateral amiotròfica.