Carta a Juan Ignacio Zoido: 'Què ens queda per veure?'
Què ens queda per veure, senyor ministre de l’Interior, després que dimecres visités els policies que tenen en vaixells al port de Barcelona, com aquell qui passa revista a les tropes destacades a l’Afganistan? Un concert de Marta Sánchez per elevar la moral dels agents? Una gira de Bertín Osborne i Arévalo pels hotels que han reconvertit en casernes?
I si la cosa s’allarga, vagin preparant també una videoconferència del president Mariano Rajoy la nit de Nadal, mentre vostè sopa gall dindi amb les tropes i brinden amb sidra amb el desig de poder tornar aviat a casa, victoriosos. Si els policies i els guàrdies civils van ser acomiadats de les seves casernes al crit de “A por ellos”, ¿s’imagina com serà la rebuda quan tornin els herois a terra santa? Quantes condecoracions rebran pel valor demostrat en terra hostil, quants fills predilectes escampats per la geografia espanyola, quantes sacades d’honor en estadis de futbol...
Aquest és el clima que han creat vostès després de la repressió policial de l’1-O. Un ambient d’eufòria per la violència d’estat, que arribarà al seu zenit aquest dijous 12 d’octubre, coincidint amb el Dia de la Hispanitat. I passaran els anys i es rodaran desenes de documentals sobre els fets de l’1 d’octubre, les noves generacions no es creuran el que va succeir aquell dia a Catalunya i vostè, que haurà deixat la política i presidirà el consell d’administració d’alguna gran empresa, es farà el vellet simpàtic i entranyable, com també se’l fa Martín Villa, mentre els periodistes provarem d’encarar-lo a alguna de les víctimes i fer-li demanar perdó.
El govern espanyol havia donat el referèndum per “desarticulat” una dotzena de vegades. Es va dir que no hi hauria urnes ni paperetes ni recompte i al final hi va haver de tot: urnes, paperetes, recompte i gairebé 900 ferits a mans de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. En qualsevol país democràtic, el ministre de l’Interior responsable del dispositiu hauria hagut de presentar la dimissió aquella mateixa nit. Però aquí, no. Aquí, la policia fereix 900 conciutadans teus i, immediatament després, es deixa la porra i s’agafa una altra arma, una arma que és en tots els manuals del maltractador, i que provoca unes ferides molt profundes en la dignitat de les persones: el cinisme. Es converteixen els botxins en víctimes, es neguen les agressions, s’ignoren els ferits i es comença una campanya per denunciar la persecució a les forces de seguretat espanyoles. Si és que els policies van mancats d’estimació, ministre, no descarti l’opció de deixar-los tornar a casa el 12 d’octubre.
P.D. La història es repeteix, i si Lluís Llach, com ja va fer el 1976 després dels Fets de Vitòria, troba el temps (la ràbia se li suposa) per escriure una cançó, que la tituli ‘Campanades a vots’. Aquesta vegada, afortunadament per a tots, no hi ha hagut morts.
