Carta al mar: 'El dia que puguem tornar a banyar-nos'
Amb 20 anys, m'enfotia d'un senyor francès que a les 8 del matí anava a nedar al mar, quan nosaltres tornàvem de festa. Ara soc jo el senyor francès que té pressa perquè siguin les 8 del matí del primer dia que puguem escampar la boira i tornar a banyar-nos en aquell mar de Sant Antoni de Calonge, que tant enyorem.
Tinc a casa una foto en blanc i negre, amb els marges dentats, de la primera vegada que els meus pares van veure el mar. Ell va amb corbata i els pantalons arremangats; ella, amb un vestit negre de màniga curta. Mudats de diumenge, descalços, i sols a la platja de Mataró, a principis dels anys 50. Aquell dia no es van banyar. En tenien prou veient-lo, el mar. Era tot un esdeveniment per a una parella de Vic. La segona vegada que els meus pares van veure el mar va ser al viatge de nuvis, a Mallorca. Tampoc es van banyar. La seva va ser la primera generació de la Catalunya interior que va trencar el tabú dels banys de mar. Però encara trigarien uns anys a fer-ho.
A finals de la dècada dels 70, es van comprar un apartament a primera línia de mar i ni així van perdre la por a l'aigua. Mai de la vida es van banyar a la tarda. Als fills ens ho permetien, però perquè no tinguéssim un tall de digestió ens feien esperar dues hores, que a nosaltres ens semblaven eternes. Que no anéssim gaire endins, ens deien. Que el mar és traïdor. Era igual el que ens diguessin. Ja ens havien obert el camí. Ara ens tocava a nosaltres experimentar: provàvem de fer el mort, d'explorar sota l'aigua amb ulleres i aletes, encaràvem les onades amb un matalàs, que a vegades la mare ens prenia per bressolar-se al sol, anàvem fins a la boia amb una barca de plàstic, perquè nedar no ha sigut mai el nostre fort; passàvem tanta estona a l'aigua que en sortíem amb la pell arrugada, pujàvem a dinar amb la sal al cos i la tovallola al coll, i encara ens quedava esma per tornar-hi a la tarda o, ja de més grans, a la nit, barrejant un glop de sangria amb una glopada d'aigua.
Escric tot això perquè tinc la setmana optimista. Hi hem fet de tot, al mar, i ho tornarem a fer. La catàstrofe sanitària i econòmica que ha portat el coronavirus conviurà amb un estiu en què ara veiem que potser sí que podrem tornar a la platja. L'última vegada que m'hi vaig banyar va ser un dilluns de setembre del 2019 a les 8 del matí, com feia fa anys aquell senyor francès. Un dia –més aviat que tard– agafarem el cotxe i, de lluny, des de la carretera, divisarem un tros de mar que es retalla a l'horitzó. “Veieu el mar?”, deia el pare, i nosaltres sabíem que aquell era el senyal que començava la felicitat de les vacances.
P.D. I també escric tot això amb els records i les sensacions marines estimulades, gràcies a l'últim llibre de Rafel Nadal: Mar d'estiu (Univers). Històries d'un mar immens, el Mediterrani, que per a ell va començar a la platja de la Fosca de Palamós, aprenent a tirar-se de cap des de la roca del Ganxo.
