Carta a Fèlix Millet: 'De l’oasi al femer'

PeriodistaA l’oasi català, vostè era la primera fitxa del dòmino. La seva caiguda en va arrossegar moltes altres en cadena. Dilluns, gairebé una dècada després, quan aquest país no s’assembla gens al de l’any 2009, quan del dòmino ja no en queda ni una fitxa dreta i l’oasi ha esdevingut un femer irrespirable, dilluns, deia, coneixerem la sentència del cas Palau.

Estic d’acord amb vostè que la sentència arriba tard, per bé que la condemna popular va ser immediata i certament severa. Sens dubte, per la gravetat dels fets, però també pel simbolisme del Palau de la Música i perquè, d’alguna manera, va representar la fi de la innocència. La societat li va dictar una ordre de confinament a casa seva. Cada vegada que ha trepitjat el carrer ha estat escridassat, amb l’excepció potser dels dies que va durar el judici, a principis de l’any passat. El vèiem arribar a la Ciutat de la Justícia en cadira de rodes i sentíem compassió. No de vostè, sinó del noi llatinoamericà que li empenyia la cadira. Fas deu mil quilòmetres per començar una vida nova i, com sol passar, et toca una feina que no vol ningú.

Ja fa gairebé nou anys, 3.084 dies, que els Mossos van entrar al Palau de la Música Catalana. D’aquests, vostè n’ha passat a la presó un total de 13. Com a informació, els Jordis n’hi porten 88 i Joaquim Forn i Oriol Junqueras 71. És curiós, senyor Millet, que el 1983 ja hagués ingressat en presó preventiva per un delicte d’estafa a Renta Catalana i que aleshores també fos per a una estada de menys de dues setmanes. El mateix que devien durar les seves escapades a Dubai o a les Maldives amb els diners del Palau. Veurem dilluns quina serà la sentència i quant temps n’acabarà complint.

Hi va haver un temps, el seu, en què era possible estar bé amb els que manaven a Catalunya i amb els que tenien el poder a Espanya. Hi va haver un temps, el seu, en què els grans partits i les grans famílies tenien el seu oasi particular. Ara vostè porta gairebé una dècada sense sortir del pou. Qui sap si l’única satisfacció en tot aquest temps ha estat veure com molta més gent s’anava enfonsant al pou. Oasis més alts han caigut. La família reial, la família Pujol, el mateix president Núñez, amb qui vostè va fer carrera al Barça.

Certament, la primera fitxa del dòmino va ser la seva, però qui va moure la taula i va fer tremolar totes aquelles fitxes de dòmino que s’aguantaven per un fil va ser Pasqual Maragall, quan va voler posar per escrit en un Estatut de quina manera Catalunya es podia sentir còmoda a Espanya i quan el 2005 va dir que vostès tenien un problema i que aquest problema es deia 3%.

P.D. Entenc que no són els millors moments econòmics per a TV3 i l’audiovisual català, però hauríem de mirar de trobar els diners on fos per no deixar escapar l’oportunitat de produir una sèrie de ficció que ens expliqués i que es titulés, senzillament, ‘Millet’.