Carta a Antonio García Ferreras: 'Periodisme directe a la vena'
“Hay un hombre en España que lo hace todo”, canten els Astrud. I aquest home ets tu, que fas la feina d’una televisió pública amb els esquers d’una privada, en permanent programació especial com un canal d’informació 24 hores, al ritme trepidant amb què s’actualitza el ‘timeline’ de Twitter, i tot això dient l’hora a cada minut, qui sap si en homenatge nostàlgic a Radio Reloj.
No hi ha res que t’agradi més que fixar moments per a la història. Dius, per aquest ordre, l’hora, el dia, el mes, l’any, el nom del programa, el de la cadena i la notícia. “Dos y ocho minutos de la tarde, 10 de noviembre de 2017, ‘Al rojo vivo’, La Sexta, Carme Forcadell ha salido de la prisión de Alcalá-Meco”. I us ho he explicat jo. Això no ho dius, ho sobreentenem. No podem evitar, a vegades, que se’ns escapi un somriure quan, sempre amb música de tensió, ens mires als ulls, col·loques el cos de gairell, et vas acostant a càmera, de manera que creix el volum que ocupes en pantalla, i, bolígraf en mà, alces un dit amenaçador i comences a disparar: paraula, silenci, paraula, silenci.
No sé els altres, però jo noto com se’m claven al cos, de la mateixa manera que si em clavessin una xeringa, i així -punxada a punxada, paraula a paraula, silenci a silenci- em vas injectant en vena la teva addicció heroïnòmana a la informació, i em quedo allà enganxat veient el teu subidón permanent, contemplant l’eufòria que desprens per les notícies que expliques (i les audiències que olores), i només penso què passarà el dia -tant de bo no arribi mai- que et baixi l’adrenalina. Tu has de viure eternament envoltat de taules plenes de tertulians, pantalles sadollades d’informació -última hora, directe, exclusiva- i una nòmina extensa de reporters impecables que esperen que els donis pas, apressadament, això sí, perquè no hi ha moments de tranquil·litat, que sempre hi ha coses, la una y dieciocho minutos, que estan a punt de passar.
Dues cadenes hi han sortit guanyant, d’aquests dies frenètics: TV3 i la seva sobrietat sobiranista, i La Sexta, amb la trempera d’en Ferreras, que és una trempera que va de veres, que apareix quan menys te l’esperes i que s’assembla a la de l’Armenteras, per bé que aquest últim a 8TV no té ni els teus mitjans ni encara la teva experiència. Podem fer moltes conyes (jo el primer, en aquesta carta), però el teu és un programa molt ben fet, en què es nota i s’agraeix un esforç personal de coneixement de la realitat catalana. A sobre la taula sempre hi ha un punt de vista, que és el teu, però com a militant del (bon) periodisme militant, treballes perquè s’hi sentin totes les veus.
P.D. Si no conegués el teu currículum, m’aventuraria a dir que ets el típic periodista que ningú pot pretendre tancar en un despatx. I, en canvi, has sigut director de la SER i de La Sexta i cap de comunicació del Reial Madrid. Una manera de premiar el talent i de tastar, llaminer, el poder.
