Carta a Guillem Gisbert, cantant de Manel: 'Tsunami musical'
Benvolgut, permet-me suposar que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, també trobes una ximpleria que surti el vostre disc i que durant 24 hores en parlem tots, però després la novetat caduqui tan precipitadament que aquesta carta, avui, ja sembli una antigalla.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps, més ukelèlics i menys gregaris, en què sortien els discos i els escoltàvem i els aplaudíem quan volíem o quan podíem. Som en un canvi de paradigma: les autopistes de la comunicació semblen més amples que mai, però a l’hora de la veritat veus com s’encongeixen fins a convertir-se en una carretera d’un sol carril, per on només hi passa el disc de Manel i, darrere vostre, tots nosaltres, un per un, que l’exhibim i n’opinem per por de quedar-nos sols, al marge de la conversa única i fora de les pantalles on vivim amorrats.
L’aparició del vostre disc, divendres de la setmana passada, va generar un tsunami musical de 9,7 en l’escala de Twitter. Expectació màxima per escoltar-lo a les 12 i 1 minut de la nit, que va decaure abruptament a les 11 i 59 minuts d’aquell mateix dia. Com formigues, cadascú hi aportava un tuit o un post a Instagram per contribuir al tsunami global. Power of the people. La bona gent et mirava amb mala cara si divendres passat no en deies res, el mateix estupor amb què avui deuen llegir aquesta carta: què fa aquest parlant d’un hype de fa vuit dies. Ara, amb els discos de grans bandes com la vostra es genera un esdeveniment comparable a una final de Champions –que és a un dia i a una hora concreta, i que gravada ja no la vols veure– o també a aquells obituaris en què tots correm al tanatori virtual de les xarxes per expressar les nostres més sentides condolences.
Però, benvolgut, vosaltres sou més llestos que ningú i a cada disc descol·loqueu els vostres seguidors. Semblaria que la gent, d’entrada, s’ha de quedar tan parada que no ha de saber què dir-ne. Però bé que diuen. Pensaries que han de necessitar temps per mastegar les noves cançons, però es veu que no. Va, afanya’t: corre, escolta’l i tuiteja, que farem tard. Digues que t’agrada, digues que no o digues que no ho saps. Però digues. Deu ser que aquesta hiperacceleració ja m’ha agafat amb el pas canviat. Prometo, ara que ha passat el soroll extern, dedicar aquest 12 d’octubre a escoltar sense interferències el vostre últim disc. No se m’acut un pla millor.
PD: Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat, suposo que és moment d’acomiadar-me esperant no haver emprenyat massa. Que la força ens acompanyi, adeu, fins sempre, sort. Per si un dia ens creuem, ja em disculpo. Que em conec.
