Carta a Maria Àngels Feliu: “La manada” que et va segrestar

Has dit que no a totes les peticions d’entrevista i projectes de pel·lícula que t’han proposat, però, si mai es fa un documental, que no sigui, sisplau, sobre el teu segrest, sinó sobre la nostra reacció. Per què vam rastrejar més la teva vida que la dels teus segrestadors? Per què vam discutir, durant tant de temps, la teva condició de víctima?

T’imagino inquieta, aquests dies que s’acosten els 25 anys del teu segrest. Dilluns, 20 de novembre, és l’aniversari. El telèfon de la farmàcia d’Olot on encara despatxes deu tornar a sonar amb insistència i tu potser l’agafes amb el temor que sigui un periodista i hagis d’imitar accents forans per dir que no, que la Maria Àngels no hi és, de la mateixa manera que Núñez es feia passar pel porter quan no volia parlar amb els de l’ APM. Una manera de dir que no sense haver de dir que no. Que et deixem en pau, que ja fa molt de temps de tot allò i que val més no remenar-ho; una reacció molt garrotxina, molt catalana, humanament comprensible.

Els autors malèvols i maldestres del segrest i els detalls escabrosos del captiveri van quedar definitivament provats en una sentència de 163 pàgines de l’Audiència de Girona. Però no és missió de cap tribunal jutjar la reacció popular. Aquesta és la feina dels periodistes, plantejar-nos preguntes sobre nosaltres mateixos i provar de treure’n alguna resposta. Per què tanta desconfiança? Per què tanta incredulitat? Quins motius pot tenir una persona per estar tancada 492 dies contra la seva voluntat en un cau on no pots posar-te dreta del tot ni acabar-te d’estirar?

¿És per pertànyer a una família rica que vam projectar sobre tu i el teu segrest l’ombra del dubte? ¿És per massa gèlida? Per massa poc dèbil? ¿És perquè no et vas ensorrar? Perquè no vas mostrar ganes de venjança, és? Si és que no ho sé, la veritat, per què el tribunal popular que érem tots s’acarnissava més amb tu que amb els que et van raptar o que amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional que, en segons quins moments de la investigació, semblaven tenir la mateixa poca traça que els segrestadors.

Alguna cosa deu haver fet que la segrestin. Alguna cosa deu haver fet que la violin. Coincideixen els vint-i-cinc anys del teu segrest amb el judici per la violació d’una noia en “manada” a Pamplona. I la defensa dels cinc acusats ha tingut la barra d’encarregar un informe a un detectiu per demostrar que la víctima, després dels fets, intenta fer una vida més o menys normal. Tampoc n’hi devia haver per tant si aquesta noia estudia i té Facebook. Tampoc n’hi devia haver per tant si encara despatxa a la farmàcia. Han passat molts anys i encara som al mateix lloc. Per què?

P.D. Hi ha hagut molts tuits, aquests dies, contra la “culpabilització” de la noia que va ser violada a Pamplona. Molts missatges per difondre i censurar els presumptes autors del delicte. És interessant imaginar-nos com s’hauria intervingut a Twitter durant un segrest tan llarg com el teu.