Carta en blanc-i-negre a l’exili per a Marta Rovira

PeriodistaAquest dissabte a Vic és festa grossa. La teva ciutat viurà el Mercat del Ram. També avui la teva filla Agnès fa set anys. No sé si podreu bufar les espelmes juntes ni quants aniversaris més haureu de celebrar a l’exili. Només sé que aquesta nit no has hagut de dormir a la presó, com altres companys teus sí que han fet.

Has marxat a l’exili amb una carta i, des d’aquest diari, encara sota l’impacte emocional de la teva duríssima decisió, te n’escric una altra, que m’agradaria que rebessis com una abraçada. “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida / l’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida”. Versos de Pere Quart, que va marxar a Xile després de la guerra, com van fer tants altres republicans, a Mèxic, a l’Argentina o a França, amb “una esperança desfeta” i “una recança infinita”. Al cap de vuitanta anys, els nets d’aquells catalans vivim amb un dolor profund la vostra sortida del país pel temor a les represàlies. Quants polítics més hauran de marxar de Catalunya? S’hi afegiran altres ciutadans perseguits per delictes d’odi? Quant de temps passarà abans no pugueu tornar? Crèiem -amb aquell pensament màgic nostre- que aviat s’acabaria aquesta bogeria i avui veiem que potser és ara quan comença tot.

El Tribunal Suprem et pot condemnar a tu i a dotze persones més a trenta anys de presó per un delicte de rebel·lió. No és un jutge qui s’ha inventat una situació de violència per justificar el vostre processament. No era Lamela, ni és ara Llarena (a qui recordem que ens van presentar com un home prudent i serè). És tot un estat qui ho fa. Lamela o Llarena només hi posen la cara i la feina bruta perquè després els que se saben vencedors o bé se’n rentin les mans, com si allò no fos també cosa seva, o bé s’enfotin directament del vostre dolor, sigui a través d’anar a fer el ximplet a davant de casa de Carles Puigdemont a Waterloo o sigui publicant tuits malèvols.

Ens vam conèixer a la festa dels 50 anys d’un amic comú. Em vas semblar una persona senzilla i honesta, de moral tan recta que no et deus haver saltat mai ni un semàfor. Jordi Basté va llegir a RAC1 la teva carta de comiat i es va notar un trasbals col·lectiu. El llaç groc és un senyal de dol en record dels que no podeu ser a casa. Per això sap tan greu veure conciutadans nostres incapaços ni tan sols de respectar aquest dol. Potser sí que al final només es podrà ser lliure fora d’Espanya. Però fora literalment i geogràfica.

P.D. Avui és Mercat del Ram i l’aniversari de la teva filla Agnès. També avui hi hauria d’haver una investidura. Quina impotència tenir pressa per formar un govern que no podrà resoldre el més urgent: treure la gent de la presó i fer tornar els que sou a l’exili.