Carta a Santi Vila: 'El bo dels dolents, el dolent dels bons'
La jutge ha decretat per a vostè llibertat incòmoda, un terme que en llenguatge jurídic no deu existir però que és humanament comprensible. Li tocarà gestionar una realitat complexa: dormir cada nit a casa mentre els seus companys al govern de la Generalitat estan tancats a la presó. Ser el bo dels dolents, el dolent dels bons.
En només una setmana, vostè ha dimitit de conseller, ha acusat alguns dels que ara estan empresonats de ser “massa ingenus per l’edat que tenen”, ha presentat la seva candidatura a cap de llista del PDECat i ha entrat i sortit de la presó en menys de vint-i-quatre hores. Massa coses en tan poc temps perquè una persona les pugui digerir i els seus companys de partit, de Govern i de projecte i, sobretot, els seus votants les puguin assimilar sense crispació. La suma de tots aquests moviments -alguns voluntaris i d’altres forçats per les circumstàncies- el situen davant del dubte moral de si un pot mostrar-se solidari i solitari al mateix temps.
Però una cosa és l’ètica i una altra els misteriosos viaranys de l’acció política. Deia vostè, en un acte electoral pocs dies abans del referèndum de l’1-O: “¿No havíeu sentit anys i anys la cantarella? Aquest, quan arribi l’hora greu, quan arribi l’hora difícil, quan ja no es tracti només de remenar la cua, d’anar quedant bé amb aquests i amb els altres, aquest ens fallarà. I en Santi Vila, aquí el teniu. I aquí el tindreu”. On és aquí? Qui és en Santi Vila? Fan de mal sentir, avui, aquestes paraules. Anar per lliure en moments que reclamen unitat és un exercici equidistant entre la valentia i la temeritat, que podria posar fi a la carrera política de qualsevol.
Però vostè no és qualsevol. Al seu instint de supervivència política li tocarà superar una nova prova d’adaptació a la realitat. Per més que molts companys de viatge, a partir d’ara, no vulguin anar enlloc si és al seu costat, en trobarà d’altres, que ja l’esperen amb els braços oberts, per fer un cop de timó, oblidar Ítaca i emprendre el camí de la moderació, el diàleg i la llei. El periodista Fernando Ónega apuntava l’altre dia per on poden anar les coses: que vostè sigui el Macron català. Un candidat sense partit, amb talent polític innegable, dots de seducció massiva i a qui no li faltarien suports econòmics i mediàtics.
La jutge, com si fos un tribunal eclesiàstic que decretés la nul·litat d’un casament, li ha tingut en compte que vostè no va “consumar” l’intent secessionista. El que dèiem: el bo dels dolents, el dolent dels bons. M’alegro que avui pugui dormir a casa. Tant de bo aviat també ho puguin fer els altres.
P.D. Uns el comparen amb Emmanuel Macron i uns altres amb Duran i Lleida. Tampoc això es resoldrà amb insults desbocats a les xarxes, sinó veient si les urnes donen suport a un projecte personal i renovador o castiguen una deslleialtat sobrevinguda.
