Carta a Cristina Pedroche: "La meva mirada bruta"

Resulta que la batalla comercial del Cap d'Any del 2019 va tenir el seu minut d'or en una noia que, inopinadament, ens va cantar les campanades en biquini. El mateix que ja feien les Mamachicho o les vint dones que al programa 'Goles son amores' de Manolo Escobar ens ordenaven la classificació de la Lliga passejant semidespullades pel plató.

Però, esclar, de tot allò ja han passat trenta anys i el 2019 si una noia espavilada com tu vol construir-se una carrera audiovisual de 31 de desembre en 31 de desembre, i de seminu en seminu, no pot saltironejar per un balcó televisiu de la Puerta del Sol cantussejant “Mama, Chicho me toca, me toca una vez más”, perquè ja fa temps que tots plegats ens hem atipat que algunes cadenes continuïn utilitzant el cos de la dona com a reclam publicitari.

Llavors, aquesta noia –que es diu Cristina Pedroche i que treballa a Antena 3– el que fa pocs minuts abans que s'acabi un any i en comenci un altre és treure's la capa, quedar-se en biquini i, aquí ve la novetat, protegir-se amb la bandera d'un pseudofeminisme al servei exclusiu de la seva pròpia campanya de promoció personal. “Yo no podía callar hoy”, vas dir just abans de mal llegir quatre proclames empoderadores que, a hores d'ara, ja ningú recorda perquè, oh, sorpresa!, el biquini 'killed the feminist star'. Sabent que el biquini mostrarà el cos i taparà el missatge, ets tu qui tries –any rere any– què vols ensenyar.

I pobre d'ell qui gosi criticar-te. Els dies següents a les campanades t'has passejat per programes del grup de comunicació on treballes, parapetada darrere de dos arguments. El primer: ningú –i menys un home– té dret a opinar sobre com va vestida una dona. El segon: no és el meu biquini, és la teva mirada bruta. Acceptem que sí, que la meva mirada és bruta. Et proposo que n'agafem una altra. Algú que vingui de fora i que no tingui cap informació de context, ni sobre tu ni sobre res del que està passant aquí. Agafem el turista de mirada més neta que et puguis imaginar. Una parella d'alemanys, per exemple, que han vingut a Barcelona a acabar el 2018. El 31 de desembre pugen a l'habitació a quarts de dotze i engeguen la tele per veure com acomiadem l'any aquí. Sintonitzen Antena 3 i et veuen a tu amb un biquini, somrient al costat d'un senyor desconcertat amb vestit negre i corbatí. Suposo que aquests turistes de mirada neta han tornat a Alemanya i, a hores d'ara, escampen pel seu país el missatge d'empoderament feminista que desprèn tot plegat.

P.D. Però, vaja, el més hilarant del cas no va passar per Cap d'Any, sinó en una entrevista dijous a 'Espejo público' (recupereu-la, sisplau), quan vas dir: “Estoy casi todo el año trabajando en el vestido y en la puesta en escena”. Avui és 5 de gener. Et deixo treballar en les campanades del 2020.