No menystinguem el catastrofisme

Els termes catastrofista o pessimista s’utilitzen sovint, sense donar arguments, per estigmatitzar determinats discursos. Després que he defensat racionalment un punt de vista, un amic em diu condescendent: “Sí, però ja sabem que tu ets un pessimista”. M’està dient que un filtre congènit no em deixa veure la realitat tal com és. Ell la veu neta, jo tenyida. I no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el nostre malestar intern. Un cas extrem d’això, del tot entranyable, un dia em va replicar enfurismat: “Què et costa pensar en negatiu?”

Però un menysteniment indiscriminat del catastrofisme té una part molt negativa: pot acabar sent mandra mental que mata debats imprescindibles. I delata, també, com ens resulta d’incòmode afrontar certes veritats. La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns. Necessitem creure’ns, enmig d’aquest cru hivern, que la Terra no se’ns escalfa, o que no s’escalfa tant com “certs catastrofistes anuncien” i, ja posats a fer, que -en tot cas- no en som els responsables. I el Miquel Bernis, que ho sap, no dedica mai una pàgina a parlar del fred -com la 19 d’ahir (9-1-21)- sense posar-hi un complement que ens recorda que els últims 12 mesos han sigut excepcionalment càlids.

Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència, sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i, quan se sent arraconat, crida i s’enfada. No hauríem d’estigmatitzar qui prediu catàstrofes -que no són éssers mitològics sinó fets que s’esdevenen-, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan només és una excusa per no fer res i deixar-se anar.

Pot ser considerat catastrofista predir tots els desastres naturals que d’aquí no gaires anys ens assolaran si seguim emetent el mateix CO 2. O dir que el català no avança cap a la normalitat sinó cap a la dissolució. I ho podia ser el 2016 afirmar que la presidència de Trump acabaria amb un assalt sagnant al Capitoli o, com advertia llavors Bill Gates, que no s’estava invertint prou per evitar que un virus global causés milions de morts i enfonsés l’economia. En tots aquests casos no hauria de ser mai la catàstrofe que s’anuncia, sinó els arguments en què recolza la predicció el que ens hauria d’induir a fer-ne cas o no. Una catàstrofe sempre fa de mal sentir i el que cal fer per evitar-la se’ns pot fer una muntanya, però igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res, l’anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar.