¿Alemanya pot salvar Europa?
L’altre dia vaig tenir un somni. Vaig somiar que estava assegut en una platja l’estiu del 2030 i recordava com Alemanya va salvar Europa.
La cancellera alemanya havia negociat un paquet europeu de recuperació després de la crisi del covid del 2020, amb grans donacions i préstecs per ajudar les colpejades economies del sud europeu, basats en préstecs europeus compartits. La potència central europea havia mantingut relacions constructives amb la UE i la Gran Bretanya post-Brexit, havia ajudat els ciutadans de Polònia i Hongria a defensar la democràcia liberal, havia confós Vladímir Putin comprometent-se seriosament amb una política energètica europea comuna, havia utilitzat el poder regulador de la UE per frenar Facebook, havia modelat una estratègia comuna cap a la Xina i havia convertit elGreen New Deal d’Europa en un exemple mundial a seguir.
Alemanya havia fet tot això treballant com “el primer entre iguals” amb altres països europeus, mentre s’associava amb els EUA i altres democràcies del món. Mentre duia a terme la seva ambiciosa agenda, havia mantingut el seu estil de fer política civilitzat i consensual. Quin èxit per a Alemanya i Europa a principis dels 2030. Quin contrast amb els principis dels anys 1930.
La meva fantasia era provocada pel pressupost europeu d’1,8 bilions d’euros en set anys, i el pacte de recuperació negociat per la cancellera juntament amb el president Emmanuel Macron i els líders institucionals de la UE, en una cimera maratoniana a primers de juliol. La porta d’aquest avenç la va obrir una important variació en la posició d’Alemanya, que va acceptar la necessitat de la solidaritat fiscal. L’any passat vaig perdre tant l’esperança que es produís un gran canvi provinent de la gran coalició governamental a Berlín que vaig dir que l’única manera d’aconseguir una reforma essencial a Europa era que aquest govern plegués. La història ha demostrat que estava equivocat, com sol fer la història amb tothom que s’equivoca, a través d’uns fets totalment inesperats.
Amb el que Hegel anomenaria l’astúcia de la raó en la història, el canvi tan esperat d’Alemanya es va accelerar per un virus d’origen asiàtic desconegut abans i un veredicte del Tribunal Constitucional alemany. El primer va deixar clar, fins i tot per a l’escèptic públic alemany, que els països del sud d’Europa estaven patint un desastre que ningú no podia dir que era culpa seva i que, per tant, mereixien solidaritat econòmica. L’altre, un tret d’advertència adreçat al Banc Central Europeu, va deixar clar que no tot podia quedar en mans de la política monetària del BCE. També calia una resposta fiscal a nivell europeu. I tal com vaig atrevir-me a pronosticar en un article a primers d’any, Merkel va agafar l’oportunitat amb les dues mans.
Però també hi ha fets a llarg termini que apuntalen el meu somni esperançat. Berlín té ara una massa crítica de polítics, funcionaris, periodistes, think tanks i fundacions que estan donant moltes voltes a quina ha de ser l’estratègia europea, i no només per l’actual presidència alemanya de la UE. Si emergeix una coalició verd-i-negra (CDU/CSU-Verds) de les pròximes eleccions generals de la tardor, això només enfortirà el seu compromís europeu. En la recent enquesta feta a tot Europa pel Consell Europeu de Relacions Exteriors sobre professionals de la política exterior, el 97% dels enquestats van dir que Alemanya és el país més influent de la UE i el 82% el van identificar com el país “amb qui més contacten”. A Europa, Alemanya és la nació indispensable.
Tot i així, despertat del meu somni diürn per una pluja freda -una cosa que sempre li agrada oferir a l’estiu britànic-, veig dues grans dificultats en el camí que vindrà. Des de la primera unificació d’Alemanya, fa un segle i mig, el país ha lluitat amb el problema del que Kurt-Georg Kiesinger, canceller federal als anys 60, va anomenar la seva “mida crítica”. El seu gairebé homònim Henry Kissinger ho va expressar de manera més concisa: “Massa gran per a Europa, massa petit per al món”. La formulació de Kissinger és brillant, però no gaire correcta. Alemanya és massa gran per ser només un altre país europeu, però no és prou gran per ser hegemònic fins i tot a Europa, i encara menys al món.
Aleshores, per sàvia que sigui l’estratègia alemanya, no es pot portar a terme sense un grup de socis internacionals. Els reptes gegants del canvi climàtic i l’emergència de la superpotència autoritària xinesa -que és per a aquest jove segle XXI el que va ser l’Alemanya de Guillem II per al jove segle XX a Europa- no es poden abordar sense que Estats Units, amb un president com Joe Biden, torni a un internacionalisme constructiu, ni sense el compromís estratègic de potències com Austràlia, el Japó i l’Índia. Els mateixos problemes europeus no es poden resoldre sense la participació activa no només de França i Espanya, sinó també d’Itàlia (comprensiblement preocupada amb els seus propis problemes interns), Polònia (actualment traçant una arcaica línia antialemanya) o els Països Baixos. Per a les polítiques exteriors i de seguretat, Europa també necessita la influència de la Gran Bretanya. Aquesta és la gran raó estratègica que ha de fer que Merkel intenti negociar l’acord del Brexit que crec que encara es pot assolir aquesta tardor.
L’altra gran incògnita és l’opinió pública alemanya. A primera vista, sembla haver-hi un sòlid consens internacionalista i proeuropeu en la societat alemanya. Però per sota hi ha algunes tendències preocupants. El món exterior sempre està alerta davant de qualsevol revifament de la tendència a una Gran Alemanya, però encara és predominant la tendència a la Gran Suïssa: deixeu-nos només ser rics i lliures. L’estereotip alemany dels europeus del sud de l’Eurozona, que s’enriuen dels virtuosos i treballadors europeus del nord, no ha desaparegut de cop. La manera amb què va augmentar el suport a la xenòfoba i nacionalista Alternativa per a Alemanya (AfD) després de la crisi dels refugiats va ser un senyal preocupant. Hi ha informes ben documentats de simpaties cap a l’extrema dreta dels serveis de seguretat i l’exèrcit. I la societat contemporània alemanya no ha superat la prova dels temps realment difícils al seu propi país.
Ser denunciat per Donald Trump com a “delinqüent” ha de ser exasperant, però l’extremisme emocional de l’alienació alemanya dels Estats Units va més enllà d’un antitrumpisme eminentment racional. Una enquesta recent de la fundació Körber revela una autèntica miopia ideològica i geopolítica. Diu que només un 37% dels alemanys pensen que tenir relacions estretes amb els EUA és més important per a Alemanya que tenir-les amb la Xina, mentre que un sorprenent 36% diuen que és més important portar-se bé amb la Xina i un altre 13% estan a favor de l’equidistància.
Alemanya no pot fer que apareguin de cop els socis internacionals necessaris, però està a les seves mans trobar-los. Com va argumentar l’exambaixador d’Alemanya a la Xina, la política exterior ja no pot estar en mans de les elits. Ha d’estar ancorada en un procés més ampli de debat democràtic i educació. Això és més cert encara perquè, a causa de la “mida crítica” del país i l’ombra del seu passat, el rol internacional que el públic alemany necessita entendre per donar-hi suport és històricament inusual i obliga a fer molts equilibris. Perquè Alemanya no pot ser mai la potència hegemònica fatxenda, sinó el migcampista hàbil i constant que manté tot l’equip unit i mai rep l’aplaudiment que reben els que marquen gols. De vegades, aquests migcampistes són els veritables herois de l’equip.
Traducció: Andreu Gomila