Alemanya i la zona grisa del VAR
AlemanyaHa sigut una temporada de molts renecs a la Bundesliga i no només per com ha sigut de descafeïnada la lluita pel títol, sinó, sobretot, per la implementació de l’assistència per vídeo a l’arbitratge (VAR). Que es preparin els fans de clubs de la lliga espanyola, on s’estrenarà aquest sistema la temporada que ve, perquè, si ens fixem en la primera experiència que s’ha registrat a Alemanya, les polèmiques sembla que no desapareixeran sinó que agafaran una nova volada.
El balanç que es pot fer del debut del VAR a la Bundesliga és ambivalent: els clubs hi estan majoritàriament a favor; els fans, en gran mesura en contra perquè hi ha decisions a través del videoarbitratge difícilment comprensibles. Per exemple, s’ha viscut com en el descans del Magúncia-Friburg l’àrbitre va rebre un missatge des de la seu del VAR en què se li notificava que en l’última jugada del primer temps s’havia descobert una infracció amb la mà dins de l’àrea de l’equip visitant. El col·legiat va avisar els jugadors quan ja eren al vestidor i va ordenar un penal que va donar l’1-0 al Magúncia abans de la represa. A més, hi ha hagut problemes tècnics que han dificultat l’aplicació del VAR.
No es pot menysprear, però, l’encert de la majoria de decisions preses després de la revisió d’imatges, per bé que això hagi interromput -cada cop menys- el ritme del joc. En aquest sentit cal destacar l’evolució dels 76 casos registrats en 34 jornades a la Bundesliga. Mentre que en la primera volta es van fer 48 correccions amb el VAR, en la segona es van reduir a 28. Segons el banc de dades de l’empresa Deltatre i del blog alemany especialitzat en arbitratge anomenat Collinas Erben, 39 de les 76 modificacions -més de la meitat- concerneixen penals: 26 concedits a posteriori pel VAR i 13 revocats. Per recomanació del videoarbitratge, 26 gols han estat anul·lats aquesta temporada i s’han ensenyat sis targetes vermelles.
Esclar que també hi ha hagut pífies -l´última a la final de Copa- que han allunyat el VAR del seu objectiu de fer el futbol més just. El sistema conté una zona grisa de difícil resolució: el videoarbitratge només actua “en cas d’error clar i manifest” del col·legiat, però justament són una minoria les escenes de partit en què els errors són “clars i manifestos”, així que, per molta tècnica que hi hagi, al capdavall tot depèn de la interpretació arbitral. A partir d’ara els àrbitres no només han de valorar el que observen al camp sinó també les seves pròpies decisions. Com que se’ls exigeix explícitament deixar de revisar alguns errors si no són prou greus, l’errada justament pot radicar a no calibrar com a clara i manifesta la pífia produïda. La polèmica és inesgotable.