La Menorca britànica

Periodista especialitzat en viatgesL’antic camí d’en Kane, que travessava l’illa de Maó a Ciutadella, és el llegat més evident de la presència dels britànics a Menorca durant bona part del segle XVIII. El va fer construir el governador Richard Kane, esquivant els pobles per evitar les protestes dels veïns, i avui es manté, entre Maó i es Mercadal, com una encantadora ruta alternativa per recórrer l’illa.

Va ser el 1708, durant la Guerra de Successió d’Espanya, que una esquadra angloholandesa va ocupar l’illa, considerada un bastió clau en les rutes marítimes del Mediterrani. El 1713, el Tractat d’Utrecht va establir que Menorca passava a sobirania britànica, juntament amb Gibraltar. Això va durar fins al 1802, quan la Pau d’Amiens la va retornar a Espanya. Abans, però, hi va haver dos parèntesis: entre el 1756 i el 1763, quan els francesos van ocupar Menorca, i entre el 1782 i el 1798, quan els espanyols la van recuperar temporalment.

El que més interessava de Menorca als britànics era el port de Maó, molt adequat per a la seva flota. Del que es van preocupar, doncs, va ser de protegir-lo, reformant el castell de Sant Felip, que havia estat construït a partir del 1555 per ordres del rei Felip II d’Espanya després de les incursions del pirata turc Barba-rossa, que va saquejar Maó el 1535. Tot i així, el 1558 el turc va tornar a assaltar l’illa, centrant-se aquesta vegada en Ciutadella, on un obelisc recorda, al mig de la plaça des Born, els molts morts que hi va haver en aquella ràtzia i les més de tres mil persones que van ser segrestades.

El castell de Sant Felip va ser ampliat pels britànics, que també van construir, a l’altra banda de la cala de Sant Esteve, el Fort Marlborough. El 1782, quan els espanyols van tornar a ocupar temporalment Menorca, el rei Carles III va ordenar-ne l’enderroc. El secretari d’estat, comte de Floridablanca, va argumentar que era “para que en ningún tiempo puedan los enemigos sostenerse en ellos, pues aunque intentasen y lograsen algún desembarco en la isla, no teniendo fortificaciones en que poder hacer pie, sería muy fácil desalojarlos”. Avui es pot visitar el que queda del castell de Sant Felip, que són bàsicament els túnels excavats i les restes dels murs vora mar. La visita al Fort Marlborough val la pena per veure les galeries i com la fortalesa es mimetitza amb el paisatge.

El llegat britànic a Menorca es completa amb la població que van fundar a prop del castell, batejada com a Georgetown en homenatge al rei Jordi III d’Anglaterra (1738-1820). Avui, però, s’anomena es Castell, després d’haver-se dit durant uns anys Villa Real de Carlos III, escurçat en Villacarlos. L’arquitectura de les cases fa pensar en el període britànic, especialment les construccions pintades de vermell, d’estil georgià. Algunes mansions de l’illa, construïdes seguint el model d’arquitectura d’Andrea Palladio, també estan pintades d’aquest vermell britànic.

La urbanització des Castell es va fer amb criteris castrenses, fet que es pot veure a s’Esplanada, dominada per edificis per a militars. És curiós constatar que els francesos, durant el breu temps que van ocupar l’illa, van fundar molt a prop un altre poble, el de Sant Lluís, en honor a Lluís XV, rei de França. Aquí l’objectiu no era militar, sinó agrupar els diferents llogarrets rurals que hi havia en aquesta zona de l’illa. L’església hi ocupa un lloc central.

Convençuts de la idoneïtat del port de Maó, els britànics van traslladar la capital de l’illa de Ciutadella, que era on residia l’aristocràcia, a Maó, on vivien els comerciants. Per reforçar la ciutat, hi van construir diversos edificis i magatzems, a més d’un gran hospital a l’illa del Rei, al mateix port. Algunes cases de Maó tenen encara avui tribunes que els menorquins anomenen boínders, per deformació de l’expressió anglesa 'bow windows'.

El Camí d’en Kane, que es va començar a fer el 1713, buscava establir una ruta que comuniqués les dues poblacions principals de l’illa, amb l’objectiu de poder traslladar peces d’artilleria i altres materials.

De totes les construccions britàniques de l’illa, però, les més famoses són Son Granot, reconvertida en hotel a prop des Castell, i la finca de Sant Antoni, anomenada pels anglesos The Golden Farm. Aquesta última és a la part nord del port de Maó i, de fet, la part més antiga de la casa data del segle XIII. Es diu que va ser allà on van desembarcar les tropes d’Alfons III quan van conquerir l’illa el 1287. Els anglesos van fer-hi una nova façana, pintada del color vermell anglès característic.

Si anem a la ficció, és sens dubte el novel·lista anglès Patrick O’Brian (1914-2000) qui més ha fet per recordar aquell període. A la seva exitosa sèrie de novel·les marineres, iniciades amb 'Capità de mar i guerra' (1969) i portades al cinema com a 'Master and commander' (2003), hi apareix des del principi el port de Maó, on el capità Jack Aubrey coneix Stephen Maturin, metge i agent secret, fill d’irlandès i de catalana, que li fa notar que “el català és la llengua que es parla en aquestes illes”.

A part de Stephen Maturin, hi ha un altre personatge, aquest real, que ens remet a la Menorca del període britànic: l’almirall Horatio Nelson (1758-1805). Heroi en els combats contra la flota francesa, el 1803 va ser nomenat almirall de la flota britànica al Mediterrani. Va morir el 1805, poc després de derrotar l’Armada Espanyola a la Batalla de Trafalgar. Abans, però, va passar per Menorca, hi ha qui diu que tres vegades, tot i que només consta oficialment una visita.

El que està documentat és que Nelson va arribar a l’illa el 12 d’octubre del 1799 a bord de l’'HMS Foudroyant'. Es va hostatjar a la Golden Farm i sis dies després va salpar cap a Sicília i Malta. La rumorologia popular, però, s’ha encarregat de fer créixer la llegenda de l’almirall Nelson inventant dues estades més a l’illa, el 1799 i el 1800, afegint que sempre anava acompanyat de la seva amant, Lady Hamilton, amb qui va viure una passió desenfrenada a la Golden Farm.

A l’extrem de la part nord del port hi regna avui la gran fortalesa de La Mola, que la reina Isabel II va ordenar construir, per protegir el port, entre els anys 1848 i 1875, molt després que els britànics marxessin de l’illa.

La torre de Fornells, que domina l’entrada del port, és una altra herència del temps dels britànics. Però, més enllà de l’arquitectura, hi ha una altra herència, aquesta líquida, que prové del període britànic: la ginebra. Al principi, les tropes angleses la importaven d’Holanda, però a mitjans del XVIII van començar a fer-la a Menorca, on encara avui es beu força. Barrejada amb llimonada, per cert, rep el nom de pomada, molt famosa en algunes parts de l’illa, tot i que a Ciutadella es resisteixen a donar-li aquest nom.

Una altra herència britànica és que el Dia d’Enganyar, equivalent al Dia dels Innocents, se celebra a Menorca el primer d’abril, tal com es fa a Anglaterra. D’altra banda, en el llenguatge popular es conserven paraules com mèrvils (de 'marbles', bales), ox (bou en anglès), xoc (de 'chalk', guix) o ull blec (ull negre), que denoten l’empremta que va deixar a l’illa el Temps dels Jans, que és com anomenen a Menorca el període britànic.