Àlex Roca, sense límits entre dunes

Barcelona“Vaig néixer normal, entre cometes, ja que a mi la paraula 'normal' no m’agrada. Què és normal? A l’Àsia mengen gos i aquí no. Quan tenia sis mesos vaig patir una encefalitis vírica herpètica, que és un herpes com els que et surten al llavi, però a mi em va sortir al cervell. Em va causar una paràlisi cerebral del 76% de discapacitat física”, explica Roca, que fa temps que va decidir convertir la seva vida en extraordinària. “La gent sempre m’ha dit que no podria fer moltes coses, però jo me n’he anat sortint. Em van dir que no em podria treure el carnet de cotxe i he vingut conduint. A poc a poc he anat tirant endavant i aconseguint tot el que em proposava”, assegura el català, que fa unes setmanes va completar la Mitja Marató de Barcelona.

L'any passat l'Àlex va intentar completar la Titan Desert, una prova extrema de bicicleta de muntanya que recorre més de 600 quilòmetres durant sis etapes pel desert del Sàhara, però es va veure obligat a abandonar per culpa d'una deshidratació severa. “Mai havia pogut anar en bicicleta perquè no tinc estabilitat, però sempre havia tingut ganes de fer-ho", confessa. El tàndem ha hagut de superar diferents adversitats, ja que la bicicleta es clavava a les dunes, on va patir una caiguda.

“La frase 'El límit te’l poses tu' em recorda que cada persona ha de posar-se els seus propis límits. No un de molt gran, un de real. L’altra gent no t’ha d’imposar res”, diu l’Àlex, que és molt crític amb els valors de la societat actual. “La gent dona massa importància a la imatge i no veu els problemes grans. Tenen preocupacions banals, com ara si els amics tenen un telèfon millor i coses així. No veuen els problemes que realment són importants. Si jo tingués les vostres cames, faria mil coses, com ara córrer Ironmans, però també hi ha gent que pagaria per tenir les meves. Tots tenim alguna discapacitat, però la meva es veu més. Uns tenen unes capacitats i uns en tenen d’altres, així que tots som iguals”, resumeix. Aquest és el missatge central de les xerrades que imparteix a escoles i instituts. “Quan veuen una persona amb discapacitat, als joves els arriba. Els impacta. Quan m’escolten [l’Àlex es comunica a través de signes] entenen que jo penso igual que ells. M’agrada sortir de festa, jugar a futbol, passar temps amb els amics… La gent hi connecta perquè entén que una persona amb discapacitat pot fer moltes coses”, opina Roca.